Les sequeres extremes també van posar en perill l’imperi romà a la península Ibèrica

L’estudi, publicat aquesta setmana a la revista ‘Scientific reports’, s’ha centrat a analitzar sediments de la llacuna de Zóñar. Aquest espai se situa en el que ara coneixem com la província de Còrdova i amb els seus més de 16 metres de profunditat és considerat el llac més profund de tot Andalusia. Segons expliquen els responsables d’aquest treball, l’anàlisi dels isòtops presents en els sediments permet dibuixar com era aquest espai durant l’imperi romà i com, al llarg d’aquesta època, va ser modificat per fer front a la greu escassetat d’aigua.

Pluges irregulars

Per entendre aquesta història comencem, doncs, pel principi. Entre els segles II aC i V dC, just quan els romans es van expandir per la Península, el règim de pluges a la regió mediterrània va patir diversos alts i baixos. Mentre en alguns moments les precipitacions brillaven per la seva abundància, en d’altres baixaven de manera dràstica. S’estima que en alguns períodes fins i tot es va arribar a registrar un 20% menys de pluges respecte a moments com l’actual on, una vegada més, els registres apunten que tornem a estar en alerta per l’impacte d’una sequera extrema.

Segons apunta l’anàlisi liderada per l’investigador Fernando Gázquez-Sánchez, la falta de pluges durant el domini romà de la península Ibèrica es va convertir en una de les principals amenaces per a les ciutats i les zones agrícoles. Per això els habitants de les zones més afectades, com és el cas de la regió andalusa, es van veure obligats a buscar mètodes extraordinaris per portar aigua a les urbs i per regar els camps.

Una de les mesures que es va posar en marxa va consistir a derivar l’aigua que baixava dels rierols i que alimentava zones humides com és el cas de la llacuna de Zoñar a Còrdova. Per a això es van construir grans infraestructures hidràuliques, que es desplegaven en una àmplia xarxa de canals i cisternes, per desviar els recursos hídrics des dels brolladors naturals cap a les viles romanes. La falta de pluges i la desviació d’aigua va provocar que aquest llac acabés amb tot just tres metres de profunditat i amb unes aigües molt més salades que en l’actualitat.

Impacte ambiental

Notícies relacionades

Un estudi adverteix que el compte enrere per evitar un escalfament extrem s’accelera

"No hem d’enviar missatges a l’espai"

La construcció d’aquesta xarxa hidràulica per desviar les poques aigües des dels espais naturals cap a les infraestructures humanes destaca, a més, com «un dels primers exemples de l’impacte mediambiental de l’ésser humà sobre els ecosistemes aquàtics a la península Ibèrica». Durant aquella època també hi ha constància d’activitats amb alt impacte ambiental com, per exemple, la mineria de metalls, la desforestació i la intensificació dels incendis.

La història d’aquests fets, i sobretot de la sequera que va afectar antany l’imperi romà, ajuda a entendre fins a quin punt una civilització es pot veure afectada pel mal estat dels ecosistemes i recursos naturals. Això sí, el que va passar fa segles no té res a veure amb el que vivim avui dia. La sequera de l’època romana, per exemple, va ser fruit de la variabilitat natural del clima. L’actual, en canvi, és directament atribuïble a la crisi climàtica desencadenada per la nostra espècie després de més d’un segle d’emissions de gasos amb efecte hivernacle. La diferència és que en aquest cas, si continuem així, el món viurà sequeres cada vegada més severes i recurrents i la falta d’aigua es podria convertir en un mal crònic.