Teràpies a la carta per a malalties ara incurables

«A Creatio treballem en un tractament de cèl·lules mare per a la malaltia de Huntington, la germana petita del parkinson, en la producció d’immunoteràpies CAR-T i fins i tot en projectes de bioimpressió per generar teixits artificials que es puguin utilitzar per tractar pacients», resumeix Josep M. Canals, director del centre, com a mostra d’alguns dels molts projectes en què treballa el seu equip. ¿Recorden, per exemple, quan Espanya va aprovar la primera immunoteràpia contra la leucèmia? El seu laboratori va ser l’encarregat de crear el component que en vehicula el funcionament.

Aquestes sofisticades teràpies s’investiguen al laboratori i s’apliquen, a compta gotes, en hospitals públics com el Clínic i Sant Pau, a Barcelona; La Paz i el 12 de Octubre, a Madrid, i la Clínica Universitària de Navarra. En moltes ocasions, són l’única (o l’última) opció per a pacients afectats per aquestes patologies. Si aquests mateixos productes es gestessin en l’esfera privada, com passa als Estats Units, el preu de la teràpia pujaria de diverses magnituds. I no només per la sofisticació dels tractaments, sinó perquè cada un d’ells es dissenya de manera personalitzada partint de les cèl·lules del mateix pacient.

«Treballar amb aquestes teràpies és molt car, sí. Però si parlem de costos la pregunta més important és: ¿quant val una vida humana? Perquè si amb aquestes teràpies aconsegueixes salvar la vida a un pacient, el preu es relativitza», afirma Canals en una conversa amb aquest diari. «També ens agrada pensar que com més s’investigui i més s’avanci en aquest tipus de tractaments, més barat serà produir-los. L’objectiu és que aquests tractaments pioners arribin a ser accessibles per a tothom», afegeix el científic.

Sales blanques, laboratoris, clíniques i viceversa

Situat a l’ala sud de la Facultat de Medicina, i protegit després de la imponent imatge d’unes cèl·lules, ‘Creatio’ es presenta amb 300 metres quadrats de sales blanques dedicades a la recerca i validació de teràpies d’última generació. Tot el que passa dins de les seves fronteres està controlat sota lupa. Una cortina d’aire, una alfombra adhesiva i un vestidor per abillar-se amb bates i peücs blancs separen l’exterior de l’espai esterilitzat. A diferència del que podria passar en una fàbrica d’ibuprofens, per exemple, en aquest laboratori es treballa amb matèria viva. Així que la màxima és mantenir lloc estèril perquè, altrament, els cultius cel·lulars es podrien fer malbé.

La recerca d’un nou tractament, expliquen els investigadors de Creatio, comença sobre el paper. Amb estudis teòrics. Després es passa a les provetes de la investigació preclínica i als estudis en models animals. I si tot funciona com toca, llavors el tractament arriba als hospitals en fase experimental. Però el procés no acaba aquí. «En aquest tipus de teràpies, la feina de laboratori i la clínica van de bracet. Si hi ha un avenç en un àmbit, ràpidament es trasllada a l’altre. Avancem de manera molt cauta, més a poc a poc que en un altre tipus de tractaments, perquè el procés és molt més complicat», diu Canals.

Posem-ne un exemple. Un dels camins més prometedors per a la recerca de tractament per a la malaltia de Huntington, per exemple, planteja utilitzar trasplantaments de cèl·lules mare per regenerar els circuits neuronals malmesos. L’èxit d’aquest enfocament, no obstant, depèn no només del tractament per si mateix, sinó del pacient i de la fase en què es troba la seva malaltia. Perquè tot funcioni, els investigadors han de monitorar l’estat de cada persona i planejar cada pas del procés. Si falla alguna cosa s’ha de tornar enrere, veure què passa i tornar a intentar-ho. «Fer un estudi a gran escala amb aquest tipus de teràpies és gairebé impossible. Per això parlem de proves en cinc, deu o trenta pacients com molt», afirma el neurocientífic.

Notícies relacionades

Pluja d’estrelles abril 2023: ¿quan i com veure els Lírids?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

Això mateix passa, per exemple, amb l’estudi de la primera vacuna experimental contra la sida. El laboratori barceloní, el primer centre de tot el país en rebre l’autorització de l’Agència Espanyola del Medicament (AEMPS) per produir teràpies contra aquest devastador virus, treballa des del 2016 en l’estudi d’aquest fàrmac. El compost barreja una versió inactivada del virus amb les cèl·lules del mateix pacient. Si funciona, els afectats per la malaltia podrien prescindir de la teràpia antiretroviral de per vida. Això sí, abans de cantar victòria als científics encara queda molta recerca per fer.

El futur d’aquestes teràpies no només depèn de la investigació. Perquè algun dia aquests tractaments puguin arribar a tothom, diu Canals, farà falta que la indústria farmacèutica entri en el joc. «A Espanya necessitem més col·laboració entre l’acadèmia i el sector privat. Si no tindrem teràpies punteres als laboratoris que no poden es poden fabricar a gran escala perquè no hi ha hagut una bona comunicació des del principi», diu el científic. No seria la primera vegada, de fet, que el futur d’una teràpia esperançadora queda conclòs per la impossibilitat de traslladar la seva producció a escala industrial. Els tractaments del futur, doncs, són cada vegada més a prop. Només cal apostar per ells.