31 d’oct 2020

Anar al contingut
Mascles al museu

JORDI COTRINA

CIÈNCIA I GÈNERE

Mascles al museu

Els animals masculins dominen les col·leccions naturalistes pel seu aspecte i mobilitat

El desequilibri no es deu a una discriminació, però afecta la investigació i el públic

Michele Catanzaro

Pensi en un lleó. Probablement, li vindrà a la ment una cabellera fornida. No obstant, almenys la meitat dels lleons que veurà a la natura no la porten. Una part de la seva resposta es deu al fet que, en les seves visites als museus de ciències naturals, haurà vist sobretot espectaculars mascles dissecats.

Aquesta anècdota és el reflex d’una realitat més àmplia. A les col·leccions naturalistes, el nombre d’exemplars mascles supera amb escreix el de femelles. A la col·lecció del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB), per exemple, són mascles el 60% dels mamífers i el 54% de les aus, entre els exemplars que tenen registrat el sexe. En la del Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN), a Madrid, els percentatges són del 53% i el 61%. Un estudi publicat el mes passat a la revista ‘PRSB’ va trobar percentatges del 52% i 60% a cinc grans museus dels Estats Units, França i el Regne Unit.

La desproporció es concentra en mamífers i aus, però es troba també en fòssils

Aquests percentatges s’incrementen si s’analitzen els animals exposats dels quals es coneix el sexe. A Barcelona, per exemple, són mascles el 72% dels mamífers i el 67% de les aus

Aquestes diferències es donen fins i tot en fòssils, en ossos el sexe dels quals no és evident a primera vista. Un estudi publicat a la revista ‘PNAS’ el mes passat va trobar un 75% de mascles entre els fòssils de bisons de diversos museus d’Europa i els Estats Units, i un 64% entre els d’ossos. Estudis anteriors van detectar percentatges similars en mamuts.

Dimorfisme sexual

No s’ha de posar el crit al cel: aquestes diferències no es deuen a una espècie de masclisme naturalista. L’explicació és el dimorfisme sexual, pel qual els mascles són més cridaners en moltes espècies, segons Javier Quesada, conservador de l’MCNB.

«Normalment, els mascles són més vistosos per ser notats per les femelles i les femelles, més críptiques perquè cuiden els nius», explica. «L’origen dels museus són els gabinets de les rareses, en què es buscaven els animals més cridaners: és un tema més d’estètica que de biologia», prossegueix.

En alguns diorames, el mascle es troba en posició elevada sense raons biològiques

«Una part de les col·leccions venen de la caça: el trofeu que busca el caçador sol ser el mascle. Per exemple, per les banyes del cérvol», coincideix Ángel Garvía, conservador de mamífers de l’MNCN.

Quesada observa que el biaix no es dona tant en peixos i amfibis, en què el dimorfisme sexual exterior és més petit. En els rapaços nocturns, en què la femella és més gran, el biaix és favorable a les femelles. Finalment, el biaix és més gran en les peces exposades que en el total de la col·lecció, cosa que reforça la motivació estètica.

El misteri de la mostela

No obstant, hi ha casos més complexos. Per exemple, de la mostela comuna, el sexe de la qual amb prou feines afecta la seva aparença, hi ha 24 mascles i tres femelles a Barcelona, i 50 i 18 a Madrid. Hi ha desequilibri també en els als fòssils, on el sexe és visible només analitzant l’ADN.

«El més probable és que els mascles siguin més mòbils; es moren en espais més extensos i és més fàcil trobar les seves restes», explica Graham Gower, autor del treball publicat a PNAS. La mobilitat explicaria també el cas de la mostela: els mascles estarien més exposats a ser capturats.

Exemplar mascle d’au del paradís al Museu de Ciències Naturals de Barcelona / JORDI COTRINA

¿Biaixos masclistes?

No obstant, també podria jugar-hi un paper un cert masclisme. «Els col·leccionistes utilitzaven un model científic avui desmentit, segons el qual el mascle representa l’espècie i les conclusions de l’estudi del mascle s’apliquen a la femella», argumenta Londa Schiebinger, historiadora de la ciència de la Universitat de Stanford.

«En alguns diorames, el mascle està en una posició més elevada i erecta, sense cap raó biològica», observa Rebecca Machin, curadora dels Museus de Leeds, que va analitzar aquest assumpte al Museu de Ciències Naturals de Manchester.

«Si la teva pregunta és sobre tota l’espècie, has d’investigar mascles i femelles», diu un expert

«De vegades, els rètols diuen que un mascle té moltes femelles, mentre que en realitat són les femelles les que escullen en aquesta espècie. O descriuen les femelles com a mares i no els mascles com a pares, en espècies en què el mascle cuida les cries», explica Machin. També les motivacions estètiques representen una elecció feta en el passat, que no té per què perpetuar-se.

Sexe sense assignar

Gower alerta que aquest assumpte pot afectar la ciència que es fa als museus. «Per exemple, els isòtops continguts en els ossos s’utilitzen per estudiar la dieta dels animals. Però mascles i femelles podrien tenir dietes diferents», explica. Això afecta també els estudis sobre el contingut de l’estómac, l’anatomia, la morfologia, la parasitologia, etcètera.

«Si la teva pregunta s’estén a tota l’espècie, has d’investigar els mascles i les femelles», concorda Quesada. No obstant, reconeix que en paleontologia de vegades hi ha només un o dos individus per analitzar.

Així mateix, fraccions importants de les col·leccions no tenen un sexe assignat. A Barcelona, el 20% dels vertebrats de la col·lecció i el 37% dels exposats no el tenen. A Madrid, el 43% dels mamífers i el 65% de les aus de la col·lecció no estan sexats.

Exemplars d’escarabats, mascles i femelles, al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. / JORDI COTRINA

Problemes de percepció

¿Com afecta tot això als visitants? «Si veus una sala plena de mascles bonics, tens la sensació que no val la pena ensenyar les femelles. És important tenir l’oportunitat d’identificar-te amb el que estàs mirant», observa Machin.

«És important tenir l’oportunitat d’identificar-te amb el que estàs mirant», afirma una investigadora

Quesada i Garvía coincideixen a posar el focus en el guió expositiu. «Si vols veure la diferència entre les espècies, comparar els mascles pot ser més didàctic, perquè tenen uns trets més singulars. Si vols veure la diferència entre els mascles i les femelles, hauràs d’ensenyar els dos sexes», exemplifica Quesada.

«El publico podria estar mirant una exposició amb més mascles que femelles sense saber-ho i sense que el museu ho faci a propòsit. Proporcionar aquesta informació i rotar els espècimens podria ser suficient», afirma Gower. «Potser un dia la gent serà capaç de reconèixer una merla femella igual que sap reconèixer una merla mascle», conclou Machin.