Viure entre el plàncton

El Prochlorococcus és probablement l'ésser viu més abundant de la Terra, a més de desenvolupar un paper fonamental en la cadena tròfica dels oceans i de subministrar l'oxigen que respirem. Tot i això, de manera sorprenent, no es va saber que existia fins que el 1988 van coincidir dues circumstàncies: les noves tecnologies de la biologia, que van permetre accedir al món microscòpic dels cianobacteris, i el treball preclar d'una llavors jove oceanògrafa que es diu Sallie Chisholm. Avui, convertida en una eminència en el seu camp i professora a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), rebrà de mans del president Artur Mas el premi Ramon Margalef d'Ecologia, que atorga la Generalitat cada any, «per la seva contribució al coneixement de la microbiologia dels oceans».

El Prochlorococcus és un dels principals components de l'anomenat fitoplàncton marí, éssers microscòpics que viuen als oceans i que arriben a constituir autèntics boscos invisibles amb un impacte planetari. Com d'altres microorganismes semblants, van ser classificats originàriament com a algues verdblavoses, però avui és més correcte definir-los com a cianobacteris o bacteris que fan la fotosíntesi. I és en aquest procés on radica la seva importància: es calcula que el Prochlorococcus absorbeix diòxid de carboni (CO2) i produeix una cinquena part de l'oxigen mundial. A més a més, alimenta petits crustacis i altres animals marins que al seu torn acaben sent empassats per altres depredadors. «No tan sols se situa a la base de la cadena, sinó que té una funció essencial en la regulació del cicle global del carboni i el clima», explica Chistholm a aquest diari.

El 1988, mentre realitzava una campanya oceanogràfica per les illes Bermudes, Chisholm va prendre unes mostres d'aigua i, gràcies a un dispositiu conegut com a citòmetre de flux i després un microscopi electrònic, va observar un fenomen que ningú havia vist abans: hi havia milions de petites criatures d'una mida equivalent a una centèsima del gruix d'un cabell humà. «No les vam poder detectar fins que vam tenir disponibles aquestes tecnologies», assumeix Chisholm. La quantitat d'oxigen que produeix qualsevol d'aquests microorganisme és insignificant, però la cosa canvia si es té en compte, segons càlculs de la pròpia investigadora, que en cada insignificant centímetre cúbic d'aigua n'hi pot haver 100.000. És a dir, trilions en tots els oceans. «La seva abundància depèn de la calor -no n'hi ha als mars freds-, de la disponibilitat de llum i nutrients i de la distribució dels virus que els infecten», explica l'oceanògrafa.

La senzillesa del Prochlorococcus -és la cèl·lula fotosintètica més petita del món i té el genoma més petit conegut fins ara- l'ha convertit en un organisme model per als laboratoris. S'estudien, per exemple, les particularitats de les diverses espècies que componen el gènere, que tenen una frontera complexa. «Encara que estan estretament relacionades, han adquirit petites diferències que les fan més aptes per a l'entorn on viuen», prossegueix Chisholm.

Notícies relacionades

Catalunya va ser l’últim paradís europeu dels dinosaures carnívors just abans de la seva extinció

La recerca d’un tractament per a una nena amb un càncer agressiu obre una bretxa d’esperança davant una malaltia minoritària

Experiments perillosos

Des del 1988 s'ha investigat molt al voltant de l'ecologia del Prochlorococcus i sobre com li pot influir la realitat canviant dels oceans, amb unes aigües més càlides, més àcides i més contaminades, i si això, al seu torn, pot retroalimentar (o més aviat al contrari) l'escalfament global. «Els models prediuen que a mesura que els mars s'escalfin, el Prochlorococcus s'expandirà cap als pols i, per tant, podran ser més abundants a nivell mundial. Encara que no sabem exactament què implicaria això, estan en la base de la cadena alimentària i per tant segur que influiria en totes les espècies que en depenen».Diversos experiments han arribat a abocar ferro en zones controlades de diversos mars per comprovar si això incentivava la productivitat del fitoplàncton i millorava la captació de CO2. Però Chisholm no hi està d'acord i recentment s'ha convertit en la veu més crítica del món de la ciència en contra d'aquesta classe d'experiments. Considera que poden ser contraproduents i perillosos.