I, de sobte, Pogacar va cridar «¡vaig mort! ¡vaig mort!»

El crit del cap

Els equips del Tour estan formats per vuit ciclistes. Set treballen, dia i nit, en el pla i a la muntanya, a l’hotel i a la carretera, en els entrenaments i en la competició, per al seu cap de files. En tot. No viuen per i per a ells, viuen per i per al cap. D’aquí que avui, quan el més gran cap de files de tots, Tadej Pogacar, s’ha vist en la misèria, amb alguna cosa més que un defalliment (potser demà sabem què li ha passat perquè el seu rendiment en l’‘etapa reina’ sigui tan desastrós) i ha cridat per ràdio, per l’orellera, al seu gregari preferit, Adam Yates, «¡Adam, Adam, vaig mort, lluita pel podi!», ha quedat demostrat que ells, els caps, els líders, els números 1 de cada formació també pensen en els seus nois.

I és que, perdut el Tour, coronada la ronda per Vingegaard de manera admirable, bestial, autoritària, com el més famolenc dels caníbals ruters, l’equip Emirates intenta que els altres dos esglaons del podi dels Camps Elisis estiguin ocupats per dos dels seus, Pogacar i Adam Yates. És un trist consol, sens dubte, ja que l’eslovè és ja a 7.35 minuts del futur bicampió i encara li queda, possiblement, el martiri de la gran etapa de muntanya de dissabte on, qui sap, potser el líder danès s’apiada d’ell i deixa que tots els altres es reparteixin les engrunes d’un Tour apoteòsic on, malgrat el dolor a les cames que porten tots, dos espanyols, Carlitos Rodríguez i un tremend Pello Bilbao encara aspiren a ser plata o bronze. Difícil, però no impossible.

Nou bicampió

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

L’etapa ha sigut èpica, meravellosa, única, sí, la ‘reinna’ d’aquest Tour i tots, tots, han brillat com mereixeria l’escenari però, per sobre de tots, per sobre d’aquests 155 supervivents que han sortit, hi havia Vingegaard i tot el Jumbo Visma, que ha demostrat ser, per molt, per massa, el millor equip del món, ja que la seva estratègia, la manera que va començar a col·locar els seus peons esglaonadament en les escapades i al llarg de la ruta perquè, arribat el moment, servissin d’esglaó, d’escala cap al firmament, a un poderosíssim Jonas Vingegaard, ha demostrat que també el ciclisme és un esport d’equip tot i que, al final, són els watts, el coratge, la determinació, la força i la il·lusió del líder qui marca la diferència.

Fregant el cel, al cim del tremend, del demolidor, Courchevel, Vingegaard ha cridat «¡victòria! ¡és meu!», mentre, a les faldes de la muntanya, encara ressonaven l’udol, el lament, el plor d’un Pogacar que ha confirmat, que ha lamentat que ha protestat «¡Adam, Adam, vaig mort! ¡Lluita pel podi!»