La ronda francesa

Vingegaard fa caure Pogacar en una etapa alpina per a la història

Canvi de líder en el Tour després d’una jornada marcada per l’estratègia guanyadora de l’equip Jumbo al Galibier que va noquejar el mallot groc, que va perdre 2,22 minuts al Granon.

Aquest dimecres la carrera se cita al temple de l’Alpe d’Huez i els 21 revolts.

Vingegaard fa caure Pogacar en una etapa alpina per a la història

JUMBO VISMA

Aquesta és la història d’un nen que aquest dimecres es va fer gran a les muntanyes que escalava amb el seu pare quan la família agafava la caravana i se n’anava de vacances de Dinamarca als Alps. Aquí, envoltat de telecadires i rampes memorables, va ser on Jonas Vingegaard va decidir fer-se ciclista, primer per somiar i ara perquè totes les fantasies comencin a fer-se realitat. Victòria de llegenda, etapa per a la història, dia de ciclisme per posar els cabells de punta i gairebé per escriure aquesta crònica dret.

El petit Vingeggard s’imaginava a la seva Dinamarca natal, la mateixa que es va bolcar amb el Tour fa uns quants dies però que ja semblen una eternitat, triomfar amb la pilota. No se li donava gens malament el futbol, però era tan prim que ningú volia passar-li la pilota.

I, des de fa unes quantes etapes, al Jumbo, l’equip dels equips, la fortalesa d’aquest Tour, ja sabien que Primoz Roglic no era el líder sinó un jove danès de 25 anys, que es va presentar davant el món l’any passat per acabar segon a París i convertir-se en l’únic corredor que va posar en dificultats Tadej Pogacar. Ho va fer a l’escenari del Ventoux.

🔝 Jonas Vingegaard does the double in an incredible stage!

🎬 Watch the last KM now!

🔝 Jonas Vingegaard fait coup double après une étape sensationnelle !

🎬 Revivez le dernier KM#TDF2022 | @Continental_fr pic.twitter.com/zPG7g4c2QH
— Tour de France™ (@LeTour) 13 de julio de 2022

El Jumbo va demostrar sobre les rampes del Galibier, una de les muntanyes més aliada amb la mística d’aquest esport i amb la llegenda del Tour, que el ciclisme no és un esport individual, tot i que alguns ho creguin. Aquí compta l’equip. Aquí val i molt deixar el líder aïllat. Fins a tres vegades Vingegaard va atacar Pogacar. També fins a tres cops va mirar d’escapar-se Roglic, mentre Geraint Thomas es mantenia a roda i quan tots, tots els rivals, ja s’hi havien despenjat, entre els quals Enric Mas, que malgrat ser 15è en l’etapa es va deixar 8 minuts al Granon.

Roglic va ser la clau. Ell va dibuixar el camí de la victòria al seu jove dofí. Ell va obrir de bat a bat les portes del Tour. Ell va ser l’artífex perquè al Granon es veiés un defalliment inesperat, brutal, exagerat i històric. Perquè els grans herois cauen en el Tour sense que ningú ho pugui preveure. Però normalment ho fan sent veterans i no amb la joventut i frescor de Pogacar. Es va equivocar, i molt. Pogacar és dels corredors que van a la seva. I va bé si les cames funcionen. Però, ¿què feia al Galibier responent Roglic i perdent forces? ¡Si el tenia a gairebé tres minuts en la general! ¡Que s’escapés! ¡Que guanyés l’etapa si era necessari! En comptes de respondre Roglic, en comptes de picar-se, només havia d’estar pendent de Vingegaard, i d’haver-ho fet segurament aquest dijous hauria arribat vestit de groc al temple de l’Alpe d’Huez i els seus 21 revolts el dia de la festa nacional d’una França feliç perquè ara Romain Bardet, el seu nen mimat, és el segon de la general.

🇫🇷 #TDF2022

🤝🏼😎 pic.twitter.com/TCnKl2AYdH
— Team Jumbo-Visma cycling (@JumboVismaRoad) 13 de julio de 2022

Notícies relacionades

Tan sobrat semblava anar Pogacar que als peus del Granon fins i tot es va atrevir a mirar a la càmera de la moto de la televisió francesa per somriure creient que ho tenia tot controlat. Quin error. Quina fallada, perquè la ‘pájara’ apareix en l’instant més inesperat i no sap ni de colors de mallots, ni de noms famosos. I va ser a 4,8 quilòmetres del cim del Granon on Vingeggard va començar a deixar fora de combat Pogacar. Primer van ser 10 metres, després 50, després 100 i ja no el va veure més. Només Vingegaard, més amunt, en una muntanya sense vegetació, que es va cobrir de temps hivernal amb l’arribada dels últims, comprovava la distància que li treia al ciclista eslovè quan aixecava el cap i mirava la carretera que sortia per sota el seu nou imperi groc.

Va arribar esprintant a la meta i només va aixecar els braços quan ja havia parat el cronòmetre, sabedor que qualsevol segon comptava i coneixedor que havia firmat un dia per a la història, una etapa memorable per començar a entrar, i amb l’alfombra vermella sota les rodes de la seva bici, en el saló de la fama del Tour de França. I aquest dijous que segueixi la festa a l’Alpe d’Huez.