Roglic, tan fort com despietat

Hi ha moltes maneres de guanyar i demostrar qui és el més fort del pilot... i de la París-Niça. I, sens dubte, Primoz Roglic ho és; jersei groc, tres victòries, gairebé un minut d’avantatge al capdavant de la taula i només una etapa perquè s’acabi la primera ronda per etapes europea. Però, ¿és necessari exposar una dosi d’arrogància per treure el triomf a un ciclista escapat i sense victòries professionals a la mateixa línia de meta? Potser, perquè una dosi d’humanitat mai ve malament en un esport com el ciclisme, on convé fer amics perquè una caiguda, un cop de vent o una punxada poden truncar en un moment determinat la carrera al més fort dels mortals. I sens dubte ara, al març, a les portes de la primavera, Roglic ho és.

Tret d’una sorpresa monumental, una circumstància inesperada en què resulta indispensable no tenir excessius enemics al pilot, aquest diumenge Roglic guanyarà una París-Niça que no s’acabarà al tradicional marc del passeig dels Anglesos perquè la capital de la Costa Blava està massa castigada per la Covid-19 i s’ha preferit situar la meta final de la ‘Carrera del Sol’ a una vintena de quilòmetres de distància, a la petita localitat de Levens.

🏁 🇨🇭@maedergino était tout près mais c’est 🇸🇮@rogla qui remporte sa 3ème étape dans ce #ParisNice.
⏪ Revivez le dernier kilomètre.

🏁 🇨🇭@maedergino was so close but 🇸🇮@rogla claims a 3rd stage win in this #ParisNice.
⏪Relive the last kilometre. pic.twitter.com/jF4vGNJetn

— Paris-Nice (@ParisNice) 13 de marzo de 2021

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Aquest dissabte es disputava la penúltima jornada de la carrera, l’anomenada etapa reina, que s’acabava a la pujada de La Colmaine després de 16 quilòmetres d’ascensió. Ningú podia amb Roglic, tot controlat i lligat. Per davant, corria la típica fuga consentida que anava perdent integrants així que s’acostava la meta. Per darrere, ningú gosava atacar el jersei groc, el mateix color i els mateixos patrocinadors que al Tour. Al capdavant, un ciclista suís de 24 anys, Gino Mäder, del Bahrain, el conjunt que lidera Mikel Landa i també Pello Bilbao. Mäder, fins ara mai havia aconseguit un triomf d’etapa professional. I, a la París-Niça ho va tenir tan a prop, tant que ja gairebé es disposava a aixecar els braços quan per darrere, com un obús, i sense que ningú el seguís, a menys de 25 metres per a la meta, va aparèixer Roglic per prendre-li la victòria a què aspirava i que ja tenia tan a prop.

Guanyar és lícit i gairebé una obligació per a qualsevol corredor professional que lidera un bloc tan potent com el Jumbo, però ¿era obligatori treure-li el triomf a un corredor de segona fila com Mäder, que mai aspirarà com Roglic a guanyar el Tour? Una dosi d’humanitat, sobretot en ciclisme, mai ve malament. I si no que Roglic demani el telèfon de Miguel Induráin i l’hi pregunti a l’irrepetible campió navarrès.