El Giro viu l'esprint de l'any

Arribava el pilot i començava a ploure. Era un núvol, però un núvol molest que semblava voler enterbolir, sense aconseguir-ho, el que seria l’esprint de l’any. Sobrevolava l’helicòpter de la televisió italiana la meta de Villafranca Tirrena, al costat de la platja, i amb les seves aspes semblava espantar l’aigua perquè el món veiés l’esprint, l’esprint de l’any, el més bonic en mesos, una bellesa i tan enganxats van creuar la meta que durant uns minuts va caldre esperar pacients la decisió oficial dels jutges. El vencedor és... Arnaud Démare.

Peter Sagan, una altra vegada segon, no s’atrevia a aixecar els braços. Mal senyal. Ell va ser el primer a arrencar. Per fi, per fi tornava a ser el gran Sagan, l’astre de les arribades, el ciclista més mediàtic del pilot però que semblava haver perdut la força d’antany, com si hagués sortit d’una marmita en què es trobava submergit perquè durant molts anys ningú pogués superar-lo. «Sembla que ara la meva carrera sigui la de fer segon i no primer... però ha sigut per mil·límetres», lamentava el ciclista eslovac, que va veure que se li esfumava la victòria que tampoc va aconseguir en el Tour, ni diumenge, a Agrigento, on també va traspassar la línia de meta en segona posició.

L’abandonament de Thomas

Els paraigües s’obrien a la meta de Villafranca. Els ciclistes es tocaven a la calçada, com volent anunciar com d’estret seria l’esprint. El públic estava més distanciat, perquè tampoc es permet a gaire gent en les arribades del Giro, coses de la Covid. Però en el pilot no es respectava cap distància social. Es continuaven tocant, desequilibris que se salven amb una mica d’habilitat a la bici i amb una dosi de sort, la que va faltar dilluns a Geraint Thomas, el gran favorit, tremenda patacada a la sortida de la tercera etapa i una petita fractura a la pelvis. Thomas cap a casa. «Crec que estava en el mateix estat de forma que el 2018 quan vaig guanyar el Tour», es queixa el ciclista gal·lès. Mai se sabrà. Per desgràcia.

Ningú, afortunadament, se’n va a terra. Per sort han tret una petita rotonda que hi havia a dos quilòmetres de la meta. Allà ja estan distanciats els bojos de la velocitat, els que han decidit jugar-se la sort del dia en un esprint que aquí a Itàlia es denomina ’volata’, en un Giro on no sembla decantat cap a aquest art amb tanta muntanya al menú. Els nois de la general, com el jove portuguès i ‘maglia rosa’ Joâo Almeida, se n’han anat cap enrere, protegits, on hi ha menys risc de caiguda i perquè saben que amb un esprint anunciat tots acomiadaran l’última etapa siciliana amb el mateix temps.

L’avís del Groupama

El Groupama, l’equip de Démare, només per si de cas, llança l’australià Miles Scotson en l’últim quilòmetre. Tots saben que és un atac que no va enlloc perquè després d’ell, com si fos una gossada de llops que se’l volen menjar, el pilot roda per sobre dels 60 quilòmetres per hora i no hi ha humà, per bon ciclista que sigui, que aguanti aquesta velocitat en solitari.

I és llavors quan apareix Sagan amb la seva fúria d’antany, però li falta un metre, potser menys, perquè la seva obra sigui perfecta i perquè el mes d’octubre aconsegueixi la primera victòria l’any desgraciadament més estrany del ciclisme mundial des del final de la Segona Guerra Mundial. Li falta aquest mil·límetre que Démare, el velocista més en forma des que es va reprendre el ciclisme al juliol, aconsegueix empenyent la bici en la mateixa línia de meta. Per si no fos prou, l’italià Davide Ballerini també es cola entre ells, però visualment mai sembla, com així ocorre, que hagi de guanyar l’etapa.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Esperen en un racó de la meta Sagan i Démare, separats en aquest cas i acompanyats pels seus gregaris. Li arriba la notícia al ciclista francès, una dosi de felicitat; ha guanyat l’etapa. «Ha sigut una sorpresa per a mi. La fortuna ha estat del meu costat»... per uns mil·límetres.

Totes les classificacions a la pàgina oficial del Giro.