La història d'un farcell en el Giro

El 1992, quan Miguel Induráin es va presentar al seu primer Giro i el va guanyar, els avions no eren autobusos i els aeroports eren iguals que els d’ara. El 1992 hi havia un vol directe de Barcelona a Gènova, podies estirar les cames quan ocupaves el seient que escollies de manera gratuïta –tot i que ja ho feien pagar de sobres al reservar el bitllet–, no et cobraven cap plus per anar a la fila d’emergència i fins i tot t’oferien un menjar i tots els refrescos que volguessis. Això eren avions...

Primer la Vuelta, després el Giro

En aquest vol de Barcelona a Gènova, un dia primaveral de maig, va viatjar també un farcell amb roba bruta, la que va utilitzar durant la Vuelta, perquè en l’època en què els avions eren avions, la ronda espanyola es corria primer i acabava una setmana abans que comencés el Giro, i si no tenies temps de posar la rentadora no et quedava més remei que viatjar amb la bugada a sobre. Encara més si entre la Vuelta a Madrid (17 de maig) i el Giro a Gènova (24 de maig) es jugava, al mig, la final de la Copa d’Europa a Wembley (20 de maig); sí, va ser la final que va guanyar el Barça a la Sampdoria gràcies a un gol de falta de Ronald Koeman.

No hi havia dubte que la Sampdoria havia jugat la final contra el Barcelona perquè dos dies després de perdre-la, al centre de Gènova es veia que, del disgust, la gent encara no havia retirat les banderes dels balcons. En aquell Giro, el debutant Induráin, que un any abans ja havia arribat de groc a París, va agafar la ‘maglia rosa’ en la tercera etapa per no deixar-la anar fins a Milà, per davant de Claudio Chiappucci, a qui anomenaven el ‘Diable’, i de Franco Chioccioli, a qui denominaven ‘Coppino’ per la seva extraordinària semblança amb el mític Fausto Coppi.

Era una època en què sorprenia la quantitat de gent que portava i parlava pel mòbil a Itàlia, uns telèfons enormes que semblaven sabates. Parlaven a crits, a tot arreu, al carrer i als restaurants, com volent demostrar que s’avançaven al món i que aquest invent que encara no servia ni per fer fotos ni per connectar-se a una inexistent internet formaria part de les nostres vides.

La identificació del cotxe

Resultava curiosa l’acreditació que s’havia de col·locar al cotxe. Ara són unes cintes de plàstic que s’enganxen a la part superior del vidre davanter perquè es puguin veure des de lluny i circular per les zones acotades a la carrera. Eren una mena de cartells de fusta que pesaven bastant i que s’havien de posar al para-xocs del davant. Uns treballadors del Giro, amb trepants, el perforaven. Segur que, quan el cotxe tornava, no els devia fer gaire gràcia als treballadors de l’agència de lloguer.

Encara hi havia molts periodistes amb màquines d’escriure, tot i que Gianni Mura, que la va utilitzar durant dècades en la ronda francesa, no es deixava veure pel Giro perquè era un ‘home Tour’... i una bona persona que vam trobar a faltar durant la Grande Boucle. Hauria disfrutat molt al veure «volar» Tadej Pogacar a la Planche des Belles Filles.

El Mercedes d’Induráin

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Induráin no tenia autobús, anava a les sortides amb cotxe, en el Mercedes de José Miguel Echávarri. Així que se’l podia saludar cada dia. I també a Luis Ocaña, que sempre trobava uns minuts per recordar alguna de les seves gestes. Gairebé no hi havia tanques i quan et perdies els GPS no existien, així que l’escapatòria sempre estava a «200 metres». O almenys és el que deien els transeünts a qui preguntaves, sobretot si l’orientació no era precisament la teva millor virtut.

¡Ah!, ¿i el farcell que encapçala aquest text? Doncs va fer el viatge complet; tres setmanes, de Gènova a Milà, passant pels Apenins i les Dolomites, sempre amb la roba bruta, impossible rentar-la perquè mai va poder dormir dos dies seguits al mateix hotel, establiments que per aquella època no acostumaven a tenir ni banyera ni plat de dutxa, només un forat enmig del lavabo per on sortia l’aigua després de la dutxa. Eren altres temps... Induráin sempre guanyava i els avions eren avions, no autobusos, com deia Coronado.