28 d’oct 2020

Anar al contingut

Patrocina:

la sentència de la ronda francesa

Pogacar atura la Terra i guanya el Tour

El jove ciclista eslovè de només 21 anys tomba el seu compatriota Roglic, de manera inesperada, després d'una contrarellotge impressionant a la Planche des Belles Filles

Sergi López-Egea

Cycling - Tour de France - Stage 20 - Lure to La Planche des Belles Filles - France - September 19, 2020. UAE Team Emirates rider Tadej Pogacar of Slovenia, wearing the white jersey for best young rider, in action. REUTERS/Stephane Mahe

Cycling - Tour de France - Stage 20 - Lure to La Planche des Belles Filles - France - September 19, 2020. UAE Team Emirates rider Tadej Pogacar of Slovenia, wearing the white jersey for best young rider, in action. REUTERS/Stephane Mahe / STEPHANE MAHE (REUTERS)

La Terra es va aturar i va deixar de donar voltes sobre les muntanyes dels Vosges. El dia va va apuntar gris, per a tothom, però més per a Primoz Roglic. Ni en el pitjor dels somnis podia imaginar que un fenomen de la naturalesa, paisà seu, de l’Eslovènia ciclista, anomenat Tadej Pogacar, el fuetejaria de la manera més roïna tal com va fer el Jumbo amb tothom durant tres setmanes.

No s’havia vist res igual a la història del Tour des que Greg Lemond va tallar les ales a Laurent Fignon el 1989, l’única vegada que a l’organització se li va ocórrer programar una contrarellotge als Camps Elisis. El nord-americà va derrotar el francès, però llavors va ser d’una manera ajustada. Per només vuit segons va sonar a París l’himne nord-americà i no La Marsellesa.

La Planche des Belles Filles
 

Però sobre l’asfalt de la Planche des Belles Filles, la muntanya dels Vosges que ha tret glòria i fama a l’històric Ballon d’Alsàcia, no es va donar un resultat ajustat, va ser una pallissa en tota regla, com quan el púgil aspirant, el que va rebent atac rere atac en cada assalt, fa un cop de dreta i deixa grogui el campió. Pogacar, un xaval que només té 21 anys, pujava per les pendents de la Planche des Belles Filles com si fos una autopista, com si no hi hagués present ni futur i com aquella Terra que només si deixava de girar, després de l’exagerada pujada al Col de La Loze, pararia en essència, per condemnar a Roglic a l’infern, per la tirania del seu equip, per bloquejar la cursa, per privar d’espectacle durant tres setmanes, per no deixar atacar ningú, tret de Pogacar, com no, al Peyresourde.

I, sobretot, per més èpica del ciclisme de tota la vida, per demostrar que per guanyar el Tour no es pot anar tot el dia amb la calculadora al mallot, cal atacar. Perquè per molt tirans que fossin l’Sky de Chris Froome o l’US Postal, dopatge al marge, de Lance Amstrong, per plasmar dues èpoques més o menys recents en què un equip bloquejava la cursa, sempre hi va haver un etapa, un Alpe d’Huez, un Ventoux, en què el cap atacava de lluny per posar la general potes enlaire. I no només a la zona de tanques.

Un àngel executor

 

Pogacar, 21 anys, va pujar per les pendents de la Planche des Belles Filles, en una contrarellotge convertida en cronoescalada en la seva part final, com un àngel, però executor, per convertir-se en el guanyador més jove des que el Tour és el Tour. Perquè si es repassa la història de la carrera es descobreix que el 1904, un francès anomenat Henry Cornet, va arribar vencedor a París encara més jove que aquest prodigi d’Eslovènia. Però eren altres temps i ni es corria en equip, ni hi havia tàctiques, ni res que s’assembli el més mínim al ciclisme actual.

Va ser una bomba, certament una cosa inesperada, gairebé inaudita i una benedicció. Sí, una benedicció als bojos, als inconscients, a la llibertat sobre la bicicleta. Perquè, a més, Roglic, va controlar el seu jove paisà mentre el pla va apuntar en la contrarellotge, però quan va arribar la muntanya, l’ànima del ciclisme, es va caure tan en picat que fins i tot va arribar a la meta descompost, amb el casc tort, perquè ja sabia que a menys de 267 metres per traspassar la línia de meta havia perdut el Tour. Un cop que serà difícil superar mentre tothom contempla des de dalt dels Vosges el naixement d’una gran estrella, d’un Pogacar, al marge de banderes, de qui es podrà disfrutar durant molts anys. 

Totes les classificacions a la pàgina oficial del Tour.

Landa acaba quart i Mas, cinquè

Mikel Landa arribarà aquest diumenge a París en la quarta posició de la general, el mateix lloc que va ocupar el 2017, el seu últim any al servei de Chris Froome

. I ho va aconseguir després d’una acceptable contrarellotge, sobretot a la zona del pla després d’un inici titubejant, on semblava que el corredor alabès no seria capaç de defensar la cinquena plaça que ocupava en aquells moments davant Enric Mas, que va sortir molt més fort. Al final, tots dos, es beneficiar de l’horrorosa etapa que va fer Miguel Ángel López, que no només va baixar del podi amb una tercera plaça que va anar a parar a mans de Richie Porte. Va ser molt pitjor per a ell, ja que va ser molt lluny del Superman que vola a les cimeres, el que va guanyar dimecres passat al Col de la Loze, i va descendir ni més ni menys que fins a la sisena posició, per darrere de Mas, que acabarà el Tour en una meritòria cinquena posició, després de demostrar que val per a aquesta carrera. «Landa i jo hem aconseguit un gran resultat per al ciclisme espanyol. És per estar-ne orgullosos. Al final crec que el balanç del Movistar (guanyaran per equips) ha sigut molt positiu», va afirmar molt content el ciclista mallorquí.