Un Tour sense Gianni Mura

El 21 de març va ser un dia dur. La pandèmia castigava amb tota la ràbia i, fins i tot, feia por escoltar les notícies i les dades que s’oferien per televisió. Només es parlava de morts i més contagis. Itàlia no era diferent. El 21 de març va morir Gianni Mura. El 21 de març va morir un amic, un periodista de casta, història viva del Tour. Aquest any la sala de premsa de la ronda francesa ve a ser alguna cosa així com el saló dels emmascarats. Però hi falten dues persones, dos d’assidus, dos clàssics: Mura i Raymond Poulidor.

La relació de tots dos amb la ronda francesa és totalment diferent. Un la va viure  des de 1967 com a periodista, com a enviat especial del diari progressista ‘La Repubblica’, i l’altre, com a ídol de l’afició francesa, com a l’etern aspirant a la victòria i, des de feia més de quatre dècades, com a imatge del principal patrocinador de la prova, vestit de groc, la peça que mai va portar com a corredor.

‘Pou-Pou’ s’asseia en els primers dies de la cursa al fons de la sala de premsa, quan les cadires estaven juntes, quan no hi havia distància social, quan ningú portava mascareta, ni gels per rentar-se les mans. Va morir a la tardor, molt abans de l’esclat de la maleïda pandèmia.

La Guia Michelin

Gianni somiava tornar al Tour. Era part de la seva vida, com la gastronomia i l’amor per l’‘azzurra’, la seva principal relació amb el futbol. Mai va reservar amb temps un hotel per al Tour. Primer, quan els telèfons mòbils encara eren un objecte estrany, se n’anava cap a les cabines telefòniques i amb la seva eterna Guia Michelin començava a trucar, a buscar una habitació per a ell i una altra per al seu amic Carletto. Viatjaven sense presses perquè sabien que, per molt lent que anessin, sempre arribarien a la meta abans que els ciclistes. El més important per a Gianni era saber si l’hotel formava part d’una zona vinícola i s’il·lustrava sobre el millor any i el tipus de raïm. No hi havia res més important que relaxar-se a la nit amb el seu amic Carletto, més col·lega que xòfer, i els sabors del raïm. Cada plat s’havia de prendre amb el seu vi sense importar el canvi de colors. Hi va haver un Tour en el qual Gianni va arribar sense el seu amic Carletto. El càncer se l’havia emportat a l’hivern. Per a ell, el Tour havia perdut un encant...

Però va continuar disfrutant de l’escriptura. Perquè el seu fort era explicar històries i també escriure llibres. Quan les xarxes socials ja s’havien apoderat de tots els mecanismes, internet dominava la humanitat i els telèfons mòbils s’havien convertit en petites màquines diabòliques, Gianni continuava teclejant la seva vella i petita Olivetti Lettera 32. Tots amb ordinador... amb Gianni era com tornar al passat, com estar eternament en aquell Tour de 1967 en què va debutar amb tot just 21 anys.

Menys a Lió

Li agradava i estimava França, excepte Lió. Sempre discrepava quan se li deia que era una ciutat preciosa, fins i tot més bonica que París. Però res, el seu formulari intern, per molt que la Guia Michelin li informés que hi havien tants i tants hotels que sempre hi trobaria lloc, li exigia agafar el cotxe i recórrer tot i que fossin 100 quilòmetres extres abans que aturar-se a Lió.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Un dia va aparèixer amb un ordinador. ¡Gianni amb un ordinador! ¡Cosa mai vista! I no ho va fer perquè comprengués que era inevitable rendir-se a la tècnica moderna, sinó perquè l’última teclista del seu diari s’havia jubilat i no hi havia ningú que pogués fer la crònica. Així, va haver de submergir-se en el món dels correus electrònics i, simplement, avisar per telèfon mòbil que havia passat l’article.

La sala de premsa del Tour és molt més buida aquest any, però no només perquè s’hagi disminuït el nombre d’enviats especials a conseqüència de la pandèmia, sinó perquè falta Gianni (i també ‘Pou-Pou’). Però segurament, en algun moment de silenci, fins i tot semblarà que se sent el so de les tecles de la vella Olivetti, que tan bé cuidava en un estoig de pell.