Anar al contingut

Patrocina:

un astre de l'esport

El dia en què Gimondi va tornar a Barcelona

L'estrella italiana, un dels grans de la història del ciclisme, mort divendres, va tornar a la capital catalana la tardor del 2018, per rememorar el seu gran triomf a Montjuïc al Mundial de 1973

Sergi López-Egea

El dia en què Gimondi va tornar a Barcelona

STF

Va ser una trobada casual, producte, sobretot, de la proximitat de l’hotel on s’hostatjava. Felice Gimondi passejava a la tardor del 2018 pels carrers de l’Eixample de Barcelona quan va descobrir el local. Mai se sabrà què el va fer entrar a l’Eroica Caffè, un temple gastronòmic del ciclisme situat al carrer del Consell de Cent, a prop del passeig de Gràcia, però el Miguel, un dels propietaris, ho va atribuir al projector, el que reflectia sobre una paret del local les imatges del Giro de 1976, el tercer i l’útim que va guanyar l’astre de Bèrgam, mort al mar, un infart, divendres, mentre era de vacances a Sicília.

Gimondi va morir amb gairebé 77 anys però amb l’orgull de ser un gran del ciclisme, una de les més brillants estrelles d’aquest esport, potser, després de Fausto Coppi i Gino Bartali, el millor italià de tots els temps, sense el turment amb el dopatge que va assetjar Marco Pantani, i a la imatge del qual ha crescut Vincenzo Nibali, l’únic al costat de Gimondi que pot presumir, entre els corredors transalpins, de formar part de l’exclusiu club de ciclistes que han guanyat les tres grans, Tour, Vuelta i Giro, del qual a part de Gimondi i Nibali, també formen part Eddy MerckxBernard HinaultAlberto Contador i Chris Froome.

Triomf davant de Merckx, Martens i Ocaña

El Miguel, que sempre atén amb una gorreta ciclista de les que utilitzava Gimondi molts anys abans que es fes obligatori el casc, va reconèixer Gimondi qui amb cara emocionada veia les velles imatges que repetien una vegada i una altra un resum de la ruta del Giro de 1976. Gimondi havia tornat a Barcelona per ensenyar a la seva dona Tiziana, a les seves filles Federica i Norma, i als seus nets, el circuit de Montjuïc on el 3 de setembre de 1973 –la segona vegada en tota la seva carrera esportiva– va derrotar Eddy Merckx (va ser quart) i també Freddy Maertens i Luis Ocaña (tercer), en l’esprint que va decidir la victòria en el Mundial de ciclisme. Es van deixar anar un munt de globus, que centenars de nens van veure sobre el cel de la capital catalana. El Mundial de 1973 va arribar a Barcelona per obra i gràcia de Joaquim Sabaté, el gran mecenes i impulsor del ciclisme a Catalunya, creador de la Setmana Catalana i l’Escalada de Montjuïc.

Gimondi va estar uns minuts al local, va observar les bicicletes antigues, les de la seva època, que penjaven de l’Eroica Caffè i de seguida el va cridar Tiziana, que el recollia amb el taxi que es va aturar un moment a la porta. Va desaparèixer Gimondi mentre el projector continuava revivint les gestes d’un corredor heroic vestit en rosa, el mateix que aquest dissabte ha ocupat la primera pàgina de ‘La Gazzetta dello Sport’.

El duel d’una dècada

El 1973 va sortir de Barcelona vestit amb el jersei amb l’arc de Sant Martí que ara passeja Alejandro Valverde. Quatre anys abans, al Giro, va ser la primera vegada que va vèncer Merckx, en un duel increïble entre un ‘Fènix’ italià i un ‘Caníbal’ belga que va durar una dècada. El 1969, no obstant, Merckx va haver de sortir de la ronda italiana per la porta del darrere, desqualificat per un dopatge que Merckx i els llibres d’història –faltaria menys– sempre van atribuir a un sabotatge, a un bidó mal intencionat que li van canviar a l’astre belga per a més glòria de Gimondi.