Anar al contingut

Patrocina:

UN CICLISTA PRODIGI

Alejandro Valverde: "Em vaig dir a mi mateix: 'La carrera esportiva s'ha acabat'"

El ciclista del Movistar reviu a Múrcia per a EL PERIÓDICO la seva greu caiguda del Tour i els mesos de recuperació fins a tornar per triomfar de nou

Sergi López-Egea

Alejandro Valverde: "Em vaig dir a mi mateix: 'La carrera esportiva s'ha acabat'"

Miguel Lorenzo

Alejandro Valverde mou les mans. Fa la impressió que siguin les seves cames impulsant els pedals de la bicicleta. Parla i parla. Han passat vuit mesos des de la seva caiguda al Tour. Les seves mans, més que les seves paraules, semblen descriure un accident que a punt va estar d’acabar, als 37 anys, amb la carrera ciclista més longeva des que a algú cap al segle XIX li va agafar per inventar les carreres entre bicicletes.

Res indica, en una freda tarda murciana del mes de febrer del 2018, que un estiu abans una caiguda a Düsseldorf, Alemanya, el dia 1 de juliol del 2017, el va deixar no només a un pas de la retirada, sinó amb el risc de quedar coix per a la resta dels seus dies. I no ho sembla perquè Valverde ha tornat millor que abans, fa la impressió de ser una espècie de Benjamin Button de la bicicleta, com més vell més jove; millor que abans, com si les seves cèl·lules es rejovenissin amb el pas dels anys. 
   

Alejandro Valverde pren un cafè amb llet durant una pausa en el seu entrenament / MIGUEL LORENZO

 En només un mes de competició ja ha aconseguit cinc triomfs, incloent-hi les victòries a la Volta a la Comunitat Valenciana i el Tour d’Abu Dhabi. I, per descomptat, demostrant al món que ara és més bon ciclista que fa 10 anys i, sobretot, que encara segueix sent un actiu del ciclisme espanyol –el millor, sens dubte– i sense data de caducitat.

No obstant, tot hauria pogut canviar la maleïda tarda de l’1 de juliol del 2017; un circuit urbà, una contrarellotge, l’inici del Tour, lluny de França, a Alemanya, a Düsseldorf on un estiu sense pluja és com una paella sense arròs. Valverde no podia amagar que, tot i que el seu company colombià Nairo Quintana havia sigut designat com a cap de files i per tant aspirant al triomf en el conjunt del Movistar, ell era la gran opció, com un geni que era impossible tapar després d’una temporada de somni en què havia guanyat totes les carreres en què havia corregut menys el Critèrium del Dauphiné, el mes de juny, una carrera on va anar més aviat a divertir-se. 

L’escena de l’accident

Les mans de Valverde gesticulen decidides a recordar el pitjor mal trago de la seva vida. Les mans es veuen agafant la porta del Volvo del seu equip, a la part del darrere del cotxe, amb Quintana. Al volant va el seu director José Luis Arrieta, i de copilot, el segon tècnic del Movistar, Chente García Acosta. Segueixen amb el vehicle auxiliar Carlos Betancur, el mateix que un mes i mig més tard, en la sisena etapa de la Vuelta, també caurà i es trencarà la mandíbula i el turmell. Betancur, colombià com Quintana, els serveix als líders del Movistar per veure sobre el terreny com s’ha de moure i actuar en els 14 quilòmetres de la crono inaugural de la grande boucle.

Pel cap de Valverde, una hora abans que comenci a competir, ja ronda la idea de donar la gran sorpresa en la contrarellotge. ¿Per què no la pot guanyar?

–Però, sense arriscar, que tampoc era necessari jugar-se-la més del compte.

En només set quilòmetres arriba la desgràcia. Instants abans, una moto de l’organització ha derrapat en un dels revolts més tancats del circuit i se n’ha anat a terra. Hi ha deixat oli. Valverde no és ni el primer ni l’últim a caure al mateix lloc perquè, al cap de només 10 minuts de la trompada del murcià, també s’accidenta Ion Izagirre, que es fractura una vèrtebra i diu prematurament adeu al Tour.
 

El ciclista, en una de les seves rutes habituals d'entrenament, pels voltants de Múrcia / MIGUEL LORENZO

–No vaig perdre el coneixement i tampoc tinc llacunes de memòria perquè el cop me’l vaig donar a la cama esquerra i no al cap. L’asfalt estava mullat. Anava al límit però sense arriscar. Arrieta m’avisa que Radio Tour acaba de comunicar que ha caigut una moto. Penso que no és necessari frenar al revolt, sinó deixar de pedalejar. Però no compto amb l’oli vessat ni amb la brutícia del terra pròpia d’una ciutat.

L’impacte contra la tanca és terrible. El genoll es parteix en dos –vegeu la segona de les sis radiografies que acompanyen aquest reportatge– i l’astràgal (un os del peu) també es fractura al contacte amb el terra.
 

Les ferides de Valverde / miguel lorenzo

–Però això no és tot. Em vaig arrossegant i l’acoblament del manillar de la bici de contrarellotge em trenca el culot pel darrere i em provoca un tall bestial a la zona anal.

Valverde es mira el genoll.

–No recordo que sentís molt dolor. Em miro el genoll i em dic a mi mateix: ‘La carrera esportiva s’ha acabat’. Em sento una mica marejat; res més. Però al veure el genoll, el tall a la tíbia, ni tan sols intento posar-me dret. Tampoc puc.

L’aparició d’un àngel

És llavors quan apareix un àngel, un àngel que es diu Rita, una infermera espanyola que treballa a l’Hospital Universitari de Düsseldorf. Rita ha demanat el dia lliure. Sap qui és Valverde i, a més, s’ha situat al circuit per animar-lo. Sí… per aplaudir-lo, però no per recollir els seus ossos. Valverde, El Bala, com tots l’anomenen al pilot, s’ha estampat al seu davant. Rita arriba abans que Chente García Acosta i que Eusebio Unzué, el mànager del Movistar, que segueixen Alejandro des del cotxe.

 Rita parla perfectament alemany i es fa càrrec de la situació. Arriba una manta i l’hi col·loca de seguida. Demana calma, que no s’estengui el pànic, parla pausadament a Valverde.
 

"Va arribar l'ambulància i Rita es va asseure al meu costat. Ella va buscar el professor de traumatologia que em va operar a Alemanya"

–Em parlava i la sentia dirigir-se a tots en alemany. Va arribar l’ambulància i Rita hi va pujar amb mi. Ella va buscar el professor de traumatologia que em va operar. Em diuen que si la caiguda es produeix, no en una gran ciutat, sinó en una  muntanya perduda per l’interior de França o Espanya, segurament no hauria pogut tornar a muntar mai més en bici.  

Va ser imprescindible actuar amb rapidesa, que la intervenció quirúrgica es fes la mateixa nit i que la realitzés un dels millors especialistes d’Alemanya.

Valverde es va quedar una setmana a Düsseldorf. El va acompanyar Natalia, la seva dona, que havia anat a veure la sortida del Tour, i va acabar cuidant el seu marit a l’hospital.

–Com que no hi havia business class a l’avió de retorn, l’equip va comprar tres seients perquè pogués anar estirat en el vol de tornada a Espanya. Vaig arribar un divendres i dissabte al matí ja hi va haver conclave a casa meva, a Múrcia.

 Tot el sistema de treball de rehabilitació el dirigiria el doctor Paco Esparza, un especialista en traumatologia, recuperació funcional i medicina esportiva, que viu i treballa a Múrcia. «Sens dubte, la recuperació d’Alejandro ha sigut el repte més difícil i complicat de tota la meva carrera professional. La veritat és que costa imaginar-se que set mesos després hagi pogut tornar a competir. I encara a millor nivell», explica el doctor Esparza, que assisteix a la trobada amb el ciclista, a Múrcia.

Valverde fa broma amb el doctor Paco Esparza, a Múrcia / MIGUEL LORENZO

–Ja aquell mateix dissabte de juliol vaig començar amb l’acupuntura, amb descàrregues elèctriques a les zones afectades, amb magnetoteràpia, electroestimulació, massatges a l’altra part del cos perquè no perdés elasticitat i moviments per començar a moure uns graus el genoll afectat.

Sessions de recuperació

El dilluns següent (10 de juliol) Valverde comença la recuperació a la clínica de Molina de Segura, als matins (de 9.30 a 12 hores) i al centre del fisioterapeuta Antonio López, a Múrcia, de 16 a 20.30 hores. «Com que no podia conduir, als matins el recollia i el portava jo a la clínica. Moltes vegades li preguntava: ‘¿has esmorzat?’ I ell responia: ‘m’he pres una infusió, que he de mantenir el pes’. En dejú afrontava les sessions de recuperació», explica Antonio Sánchez, el seu mànager. «A la clínica, se li havia de netejar cada dia la ferida anal perquè si s’infectava o no cicatritzava bé hi havia el risc d’operar i podia ser greu i amb seqüeles», afegeix el doctor Esparza.

A la radiografia de la dreta s'aprecia clarament la ròtula de Valverde partida en dos

–Em van portar a casa una aquabike perquè pogués començar a pedalejar a la piscina, però només podia estar submergit uns 15 minuts perquè si no les cicatrius s’estovaven.

Només va guanyar dos quilos. ¡És clar, no menjava! I Valverde va arribar a la segona setmana d’agost. ¿Per què no provem d’anar en bici? I se’n va anar a una pista, on entrenen els xavals de l’equip de ciclisme que ell promociona a Múrcia, al costat de l’estadi de La Condomina. Allà va tornar a pujar en una bici. Era el divendres 18 d’agost. «Quan vaig veure, encara coix, sense poder ni tan sols posar-se bé la vamba del peu lesionat, que feia un cavallet amb la bici, vaig comprendre que ja estava curat», diu el doctor Esparza entre rialles. 

Trucada a Eusebio Unzué

Valverde, a la tarda, va agafar el telèfon i va trucar a Unzué, que era a Nimes, ja que l’endemà començava la Vuelta a la ciutat francesa. «Que me’n vaig a la Xina, que ja estic curat». La Xina era el destí d’una de les últimes carreres de la temporada, a la tardor. El vam haver de convèncer entre tots que no hi havia pressa.

La ròtula, després de la intervenció quirúrgica

–De fet va ser una sort no debutar a la Xina. Però a l’octubre ja em vaig adonar que tornaria a ser el d’abans. Només vaig canviar la fórmula en la preparació hivernal. Abans, al desembre, anava a córrer a la muntanya. Aquesta vegada només vaig anar a caminar, perquè córrer a peu no podia. Però quan pedalejava, i en això em guanyo la vida, anava fantàstic.

Tan bé, que ha tornat sent millor que abans.

–Em sento més bé que mai, com si l’accident no hagués passat i, sens dubte, millor que quan tenia 27 anys. Soc millor ciclista. Em fan mal les cames però, potser per genètica, menys que a altres rivals. A l’abril faig 38 anys, però estic més fort que amb 31 i 32 anys, l’edat en què vaig pensar que em retiraria quan vaig debutar el 2003. Si alguna cosa em retira serà pensar en el risc. Però aniré als Jocs de Tòquio i, potser, llavors, el 2020 i amb 40 anys, hauré de pensar en la retirada.

I només pensar-hi perquè queda Valverde per a molt temps.

–El meu canvi es va produir sobre el podi del Tour, el 2015. Allà em vaig treure tota la pressió. Ara que la tinguin altres.