Federico Oppenheimer: "La millor opció per donar un ronyó al meu fill era jo"

Ningú com el doctor Federico Oppenheimer sap la importància d'aconseguir que una persona sana i forta -aquests són els requisits- decideixi posar en risc el seu benestar per donar un dels òrgans vitals que l'ésser humà té duplicats, un ronyó en aquest cas, a un malalt que s'està quedant sense alternatives, o que ja no en té cap. Ho ha explicat tants cops al personal de la unitat que dirigeix, la de trasplantament renal de l'Hospital Clínic, que el dia que es va haver d'enfrontar, íntimament, a aquest dilema tan altruista no va dubtar. I no només per coherència i convenciment, sinó perquè hi va intervenir un factor imprevist: l'afecte pel seu fill i el dolor que li causava saber, perfectament, quin futur esperava el noi, també Federico, de 29 anys, que l'agost del 2013 va patir una insuficiència renal gravíssima, irresoluble i irreversible.

L'única porta que li quedava oberta a Oppenheimer fill era depurar la sang amb les màquines de diàlisi que supleixen el filtratge natural dels ronyons. Una solució poc eficaç en el cas del jove, ja que la fulminant pèrdua de funció renal soferta li havia afectat el cor i a més començava a reduir-li la visió, circumstàncies que exigien la intervenció immediata d'un ronyó sa. En el seu cas, això significava recórrer a un trasplantament, ja que Oppenheimer fill va néixer amb un únic ronyó, o amb tots dos fusionats des de l'etapa embrionària. Només quedava, en definitiva, l'opció de trobar un òrgan, de viu o de cadàver, que permetés un trasplantament.

«Ho vaig decidir en el mateix moment que vaig conèixer els detalls de la situació -explica el nefròleg-. La millor opció per donar un ronyó al meu fill era jo. Els meus paràmetres immunològics [el factor que determina el posterior rebuig a l'òrgan de l'altre] són semiidèntics als del meu fill Federico. Per herència genètica, és mig igual que jo, mig diferent, i com que no existia un germà totalment idèntic a ell de més de 30 anys, no vaig tenir dubtes: seria jo».

LI VA SEMBLAR BÉ / El doctor Oppenhei-mer va ser qui va informar el seu fill que existia un donant. «L'hi vaig dir i ho va acceptar molt bé. Cap problema. Es va posar content, tot i que em va dir que li feia molt de respecte que el donant fos jo». Li van fer les proves biomèdiques preceptives. Tot OK. Va comunicar a l'àera quirúrgica de la unitat de trasplantaments la seva decisió i es va acordar que seria el cap de l'equip de cirurgians, Antonio Alcaraz, qui faria les dues intervencions, la del pare i la del fill. «Va ser el doctor Alcaraz qui va prendre la decisió d'operar-nos -recorda Oppenheimer-. Va assumir tota la responsabilitat. Per a mi, era una garantia absoluta. És el millor equip de trasplantament renal d'Europa».

El 16 de desembre del 2013, pare i fill van ser conduïts a l'àrea de trasplantament renal del Clínic. Les sales d'operacions d'un i altre eren contigües. «Mentre a mi m'extreien el ronyó, començaven a anestesiar el meu fill i quan l'òrgan va estar fora, l'hi van implantar -descriu el nefròleg-. D'aquesta manera, el ronyó no va fer isquèmia [no va perdre el reg  sanguini]». Va passar d'un cos a un altre actiu i sa.

Notícies relacionades

Festa del Català de l’Any 2023: el conclave abracadabra del Mago Pop emplena de VIPS el temple del disseny barceloní

El Mago Pop rep el Català de l’Any valorant «el carinyo de la gent»

Oppenheimer pare va aprofitar les festes de Nadal per recuperar-se. No va faltar a la feina després de la donació. Es va traçar un pla de dieta sana, exercici moderat però constant, descans adequat i el mínim estrès possible. «He d'evitar la hipertensió, el colesterol i la diabetis com tothom, però amb una mica més de compte, perquè tinc un ronyó menys per respondre», explica. «Em trobo bé». El seu fill segueix recuperant-se i ben aviat tornarà a fer algun esport.

Quan Oppenheimer va tornar al Clínic, després de la intervenció, va comprovar que s'havia convertit en una mena d'heroi. «L'any passat, a l'hospital vam fer 124 trasplantaments de ronyó i, d'aquests, 60 van procedir de donant viu -argumenta-. Aquestes 60 persones són tan herois com jo, o cap ho som». «A qui em diu aquestes coses, li pregunto: 'Si tu poguessis i el teu fill ho necessités, ¿no li donaries un òrgan?' ¡Doncs és clar que sí!». Admet que ara és, potser, l'especialista en trasplantaments que més bé coneix el que senten els seus pacients. «He estat als dos costats de la taula d'operacions», diu fent broma.