Comida Codac: un restaurant original a la Barcelona avorrida

A l’acabar la seqüència d’11 plats, el menú llarg, el Miquel pregunta: «¿Coneixes algun lloc així a Barcelona?». I no ho diu des de la supèrbia, sinó des de la curiositat.

L’avantguarda adopta diferents mutacions, algunes, poc espectaculars. Comida Codac és avantguarda, com ho són, a la seva manera, Le Clandestin, Lanto, Olivos, Grau Sushi o La Textil. I no, no sé de cap menjador semblant en aquesta Barcelona on els establiments es fabriquen amb motllo.

La mirada superficial diu: plats d’alta cuina, i no, perquè el Miquel fuig dels ingredients codificats en aquest llinatge 

Si encara segueixes aquí, llegint, és que t’interessa.

Comida Codac atrau, si bé pot contrariar. Per exemple, el plat titulat ‘Fusta tova’: moniato lila amb salsa de resina i freses. Té gust... de la promesa fusta. Presento objeccions al cuiner: ell busca el gust de vernís. Davant la resposta, el tronc no té arranjament: o es queda com està o l’elimina.

«El plat que va després és molt amable», a tall de compensació i plaer en diferit. Veritat: ‘Formatge perla’, d’ovella, texturitzat, mel de canya i tomàquet sec. 

El subtítol del menjador és ‘Gallery restaurant’, els menús s’organitzen per col·leccions (Tardor 2022) i els enunciats, més que informar, suggereixen: ‘Crema elàstica’, ‘Arròs muntanya’, ‘Bolet embuatat’... 

Tot això podria causar una granissada pel frec de l’adjectiu ‘artístic’, si bé l’epidermis segueix en calma. Escolto el raonat discurs del Miquel, res impositiu ni maximalista: «Cuina d’autor plantejada des d’un llenguatge personal». Una rúbrica, diu. 

¿He d’analitzar-ho des de l’art o des de la gastronomia? Per al primer no estic preparat; per al segon, una mica més. 

El punt de l’arròs de l’‘onigiri’ és òptim (‘Arròs muntanya’: omplo amb poma, taronja, granada i pastanaga), així com el del calamar emmotllat (‘Calamar afruitat’: gelatina de llimona i préssec.

Premis per a ‘Kiwi’, curat amb sal i amb una escorça d’argila comestible i salsa de mango, i les postres, ¿postres?, ‘Espinac, cacau cru’ (salsa de baies grogues) i ‘Albergínia’ (farcida de figues).

A la ‘Galeta de xai’, amb guisat del coll, castanya, pinyó, pell de tofu, li falta melositat, però el conjunt és atractiu: millor menjar amb les mans que amb les pinces, un empipament.

Faig la meva ‘performance’ al deixar trossos de galeta per les estovalles, on apareix el logo de Comida Codac: un xaval amb gorra groga que xiula. L’ha dibuixat el xef, que, en l’adolescència, va voler ser dibuixant de còmic. Manetes, ha dissenyat la vaixella i l’interiorisme de rajoles blaves.

¿D’on ha sortit aquest tio? ¿Per què confiar en ell? «Ho entenc. No tinc aval ni pedigrí». Però sí experiència: va pencar a la mina dels banquets i el càtering, va ser xocolater a Señor Brown i va obrir la Cafeteria Industrial i una primera versió de Comida Codac. 

Miquel (Vilassar, 1981) és fill de senegalès i andalusa i deixa clar que la raça no el condiciona: «No faig bandera d’això, ni tampoc que tot l’equip és femení. Això distreu». L’equip són Míriam Lechuga, que serveix i explica (molt bé), i Asami Sano. Totes dues també comparteixen tasques creatives. Per no influir al paladar, la Míriam enumera els ingredients al recollir el plat brut.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

¿I la beguda? Còctels, llimonades (bec la de maracujà i la de te ‘matcha’), maduracions de cacau, cervesa i infusions.

Comida Codac: clic, clic, clic Foto. Digues «¡hola!» i somriu.