Sushi (i bo) al bar de tota la vida

Es podria confondre amb un establiment dissenyat per un decorador d’impostures o per un cervell accelerat del màrqueting, una d’aquelles falses tintoreries o botigues que portaven a un altre costat i on era més important la idea que el contingut.

Res d’això. Chiqui va ser fundat pels pares d’Enric Riasol el 1959 i el confinament del 2020 va fer que la filla, la Sònia, afegís, per sobreviure, un ‘delivery/take away’ de sushi preparat per la seva parella, Douglas Alves, brasiler.

En aquesta arrencada falta una peça fonamental, la mare, Núria Camprubí, que es fa càrrec de les taules i parla d’‘uramakis’ i ‘yakisobes’ del menú de migdia (a 11,50 €, sense beguda) amb la mateixa naturalitat amb què pren nota d’un bocata de xistorra.

Assegut al fons, davant els barrils del vi a granel, pregunto a la Sònia si per als seus pares, per a l’Enric i la Núria, és dur el trànsit a un món que els era aliè: «De broma, el meu pare diu que amb les anxoves ja es dedicava al sushi. Però sí, és difícil». Ho és, assegura, tot i que sembla que hagin sintonitzat bé amb l’ona del peix cru.

La mare concentra en uns segons el pas del temps: «Aquí venen tota classe de clients. Quan hi havia el canòdrom obert... [va tancar el 1999]. Policies, escombriaires, treballadors d’obres públiques...». Passa un escombriaire, que entra al lavabo. El bar com a servei, per descomptat.

Tot i que tenen sake, m’apunto al glop de celler: primer, el vermut, «de Reus», diu Núria, «el serveixo com tots, sense gel», és clar que sí, amb les anxoves del Cantàbric «i la salsa de la casa». Bones anxoves, carnoses, amb un punt alt de sal, a què segueix una ‘gilda’ i la seva picardia. En gotet, prenc un vi negre del Priorat i un blanc del Penedès (tant de bo més fred).

Sobre la taula de marbre, els escuradents i la soja, en ampolleta reciclada de refresc.

L’entrada en el japonès és majestuosa: ‘Usuzukuri’ de ventresca de tonyina amb freses de salmó i ‘wasabi’ picat. 

Aprecio la qualitat del peix (es planten a Mercabarna a les sis del matí, i això que surten del bar a mitjanit) i el tall, magnífic, que apareix una vegada i una altra: als ‘sashimis’ (serviola, llobarro, salmó...) i, de nou, en l’‘usuzukuri’ de círvia amb xili de Jalapa, que em recorda el clàssic de Nobu, per on Douglas va passar abans del tancament, així com la combinació d’halibut de l’Atlàntic amb trufa, també a la carta, porta a Ricardo Sanz.

Douglas explica que va triar el ‘sushi’ per amor (començava a sortir amb la Sònia i ella va preferir que fes pràctiques en un japo abans que en un hotel) i va passar per Ikibana i Mishima: «Però on vaig aprendre a tallar va ser a Tunateca».

Pregunto pel pes dels ‘nigiris’: «12 grams de peix i 11 d’arròs». Curiosament, si li dones la volta, els grans ocupen gairebé tota la superfície, en comptes d’agrupar-se en un zepelí. Arròs Minori, del Delta, per a mi, una mica dur, però que, en el conjunt, dona bon resultat. Premi per al ‘nigiri’ de fuagràs i anguila (que Douglas compra viva i mata) .

Notícies relacionades

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Restaurant Ibaya (Andorra): alta muntanya, alta cuina, plats d’altura

Hi ha més ‘nigiris’ i també ‘uramakis’, amb l’habitual nom de fantasia, el Crazy Tuna, amb alvocat i ‘tàrtar’ de tonyina, i el Tobiko, amb llagostí en tempura i salmó. De postres, trufes de te verd.

A la taula contigua, una senyora gran ha pres el menú: ‘japo’, és clar. Després ha demanat una ampolleta de vi ranci i una altra de mistela per emportar, el perfecte equilibri entre el Sushi i el Chiqui.