El Bulli reobre... com a museu | Ferran Adrià: «No vam pensar a llançar la tovallola, però ha sigut dur»

Cinc vegades millor restaurant del món, pioner en tantes coses, també a tancar en el seu apogeu, dona una nova dimensió al terme restauració: restaurat i museïtzat. «Aquí es guarda el llegat d’El Bulli», resumeix el fundador.

No, a El Bulli 1846 no es menjarà. L’Adrià ho deixa clar: «Només aigua i cafè. Es menja coneixement». ¡Ni tan sols una màquina de ‘vending’ amb olives esfèriques! (atenció: podria ser un negoci). «Si vaig a una exposició sobre Norman Foster, ¡també m’encantaria que l’arquitecte em fes la casa!», reflexiona l’Adrià per fer entendre la no-cuina. Vesteix de negre del tòrax als peus, com un... arquitecte.

A l’entrada, a l’anomenat Espai Exterior, amb instal·lacions a l’aire lliure, l’Adrià dona una xifra d’impacte: «La inversió és d’11 milions d’euros». I més d’un milió de pressupost anual.

D’acord, 11 milions d’euros, guanys que provenen dels sopars exclusius que van fer per a empreses a la recerca d’ingressos, de la venda del celler, de les conferències i treballs i acords amb els anomenats àngels (Telefónica, CaixaBank, Lavazza i Grifols). «Diners que podrien haver anat a les nostres butxaques, però que vam destinar a El Bulli Foundation».

La fundació va ser creada el 2013, amb Lluís Garcia com a director general. El Lluís va tenir, potser, la pitjor/millor feina a El Bulli: era l’home encarregat de gestionar les reserves. ¿I no serà el responsable de tramitar-ne les entrades?, se li comenta de broma.

Durant la jornada sobrevola, inevitable, una absència: la de Juli Soler, soci de l’Adrià, mort l’estiu del 2015. Aquesta mort va ser un fre a l’hora de tornar a l’acció. «Era el projecte de dues persones... ¿Continuar o no continuar?», es va plantejar l’Adrià. Una altra, els canvis als plans per la pressió dels ecologistes: existia una llei especial per acomodar el vell edifici i les noves construccions en els usos del parc natural del cap de Creus, a la qual van renunciar per trobar consens. La pandèmia, lògicament, va ser un altre obstacle.

En el pla original, la data de retorn era el 2014 i ha passat gairebé una dècada per les circumstàncies descrites. Els impacients poden comprar-ne les entrades anticipades a partir del 17 d’abril. Aquest primer any, el museu tancarà el 16 de setembre.

«Ens hem entès bé amb els ecologistes i hem treballat junts», diu Ernest Laporte, un dels patrons de la fundació, completada per Ferran Adrià, Albert Adrià, Isabel Pérez (parella de Ferran) i Marta Sala (viuda de Juli). «Hem quedat bé amb tothom», segueix l’Adrià. Se li pregunta si, en algun moment de la circumnavegació, li va passar pel cap abandonar: «No vam pensar a llançar la tovallola, però ha sigut dur. ¡Invertir-hi 11 milions d’euros i que la gent no estigui contenta!».

Passem. A veure. «Hi ha 69 instal·lacions», delimita Laporte, amb una guia multimèdia per descarregar-se al mòbil. A l’Espai Exterior, ¿invitació per a extraterrestres?, l’audàcia d’una exposició a l’aire lliure, al costat del mar i les seves emanacions salades i sotmesa al rigor de la tramuntana. Acer de barco per a la singladura. «Reflexions entorn de la cuina i la innovació», explica el fullet que orienta, «metodologia Sapiens i les seves aplicacions», segueix.

En resum, la mostra d’eines del neolític (amb la mà com a primer instrument), una estructura que recorda un xilòfon en què expliquen els passos per comprendre una recepta (¡uns 150 per al pollastre al curri!), una rosa dels vents per orientar-se en la innovació, les connexions cerebrals necessàries per comprendre el fet culinari (disseny de Luki Huber, que va ser qui va crear plats i coberts i també aquestes pinces quirúrgiques utilitzades en tants establiments), els llibres de la Bullipèdia i l’homenatge als ‘bullinians’, les més de 2.000 persones que van treballar al restaurant. A l’altre costat, la immutabilitat de la cala per relaxar la ment.

La part emotiva transcorre a l’edifici històric amb una llarga i minuciosa obra de substitució i recuperació perquè tot sembli com es va deixar. Bigues corcades que es van haver de canviar, terres que recorden ahir i són d’avui. La terrassa sobre el Mediterrani i les taules per rebre i centenars d’objectes que expliquen com i per què un grup de visionaris van aconseguir que aquest lloc apartat fos el centre del món gastro.

Després hi ha el menjador, que deixarà atònit qui el contempli per primera vegada i melancòlic als que el van utilitzar, perquè és inimaginable que el classicisme «rústic-tronat», com el va batejar Juli Soler, allotgés l’avantguarda.

A continuació, la cuina, rupturista llavors com ara, també amb la seva part expositiva, i la selecció de 28 tasts icònics, resum dels 1846 que van crear i que correspon a l’any de naixement del cuiner Auguste Escoffier.

La finestra per la qual els comensals tafanejaven des de l’exterior abans de passar al restaurant segueix al seu lloc, com a picada d’ullet i consol.

Notícies relacionades

Ferran Adrià, de xef a director del museu elBulli1846

Trobada amb ‘wine lovers’ o per a sopar sushi: quin vi prendre?

A sobre, l’ampliació, anomenada Les Relacions Interdisciplinars, amb espai per a la influència del Japó, la participació en la Documenta de Kassel, portades de llibres i revistes i les 6.000 pàgines de les llibretes de l’Adrià, que és com seguir les línies del seu cervell. Finalment, El Bulli DNA, que representa una roca del cap de Creus on es desenvoluparan les investigacions, segons la metodologia Sapiens, durant el temps en què el museu estigui tancat.

Existeix una instal·lació secreta, no visitable, la número 70, que ocupa l’antic magatzem. Obra de l’artista Antoni Miralda, es titula Sant Stomak i és una reflexió sobre el menjar i les seves contradiccions, la gana i l’obesitat. És l’infern d’El Bulli al paradís d’El Bulli, una idea dins d’una altra idea.