Anar al contingut

ELS PROTAGONISTES DE L'ÈXIT ESPANYOL

El meravellós any de Marc Gasol

El pivot català, campió de l'NBA amb els Raptors, iguala el doblet d'anell i medalla d'Odom el 2010

Adrián Foncillas

El meravellós any de Marc Gasol

GREG BAKER

Va enfilar el primer la zona mixta mentre el seus companys saltaven a la pista i va entregar un dictamen amb asèpsia funcionarial. «Hem aconseguit un bon avantatge en la primera part i hem fet una altra escomesa al tercer quart, després ja només hem hagut de manejar la renda», va disseccionar sense agitació ni esbufecs consignables. Marc Gasol acabava de concloure un partit i una temporada que enllustren qualsevol biografia: campió del món i de l’NBA. I la confirmació que a la seva li sobra substància sense atendre la del seu germà.

Marc va volar sol des del principi, ja fos en l’Akasvayu Girona  o apuntalant la seva reputació en els Grizzlies de Memphis abans de desembocar en els Raptors per ajustar-se l’anell. Però aquell cos grandot de maniobres poc harmonioses dels seus inicis generava dubtes i alguns apuntaven al seu cognom. Al germinal mundial de Tòquio de 2006 va ser cridat sobre la botzina per Pepu Hernández per substituir Fran Vázquez. 

Líder dins i fora

Va arribar com a actor de repartiment mentre el seu germà i Navarro monopolitzaven els focus. I va sortir amb qualsevol sospita dissipada després d’anul·lar a la final, amb Pau lesionat al banc, el pivot grec Schortsanitis, que dos dies abans havia massacrat els Estats Units.

Al Mundial de Pequín va arribar amb el protagonisme només discutit amb Ricky Rubio i com a líder dins i fora de la pista. Entre les dues cites a l’Extrem Orient s’han encadenat diversos All Star, un anell de l’NBA, medalles sense tacte en competicions internacionals, un matrimoni i dos fills. És disculpable la insistència periodística a saber si estima més la mama o el papa: aquell va certificar el seu enlairament i aquest la seva capitania sobre la tropa.

Capatàs de la pintura

«No es poden comparar, al Japó vaig arribar l’últim i de retruc, no sé si tenia 20 o 21 anys. Ara en tinc 34, soc el més veterà del grup i soc igual de feliç», deia amb la pilota del partit enganxada a la cintura. «¿Per a mi? No, no. És per a la meva filla i el meu fill», aclaria.

«El 2006 vaig arribar l’últim, de retruc. Tenia 20 o 21 anys. Ara en tinc 34, soc el més veterà i soc igual de feliç», diu Marc Gasol

Ni tan sols va necessitar Espanya el superlatiu Marc de les semifinals per fer caure l’Argentina. En va haver prou amb aquest aire de capatàs que es gasta en la pintura sense bracejar més de l’imprescindible i repartint les pilotes amb saviesa i senzillesa. Va acabar amb 14 punts, 7 rebots, 7 assistències i la impressió que hauria castigat més els pivots argentins si hagués fet falta. Va faltar l’anunciada èpica entre dues seleccions que han suplert amb suor i compromís la caiguda del talent. 

El partit va discórrer harmoniós i plàcid fins a la victòria espanyola i, descomptades les dotzenes d’aficionats dels dos països, el públic va callar com si estigués resignat a l’inexorable. Només va tronar quan els argentins van vorejar breument la frontera dels 10 punts. Va xiular els dos tirs lliures consecutius fallats de Marc i ho va repetir després, però el català va encertar els quatre següents i allà van morir les esperances de l’estadi de Wukesong per allotjar una final emocionant.

Temporada extenuant

D’aquell Marc d’arrissades grenyes al de la tallada de cabells legionària, del germà petit de l’estrella de l’equip al pare de família d’uns trenta anys, el jugador no ha canviat gens ni mica la seva ètica laboral incansable. Ha sigut una temporada extenuant, estirada des de la final contra els Golden State Warriors fins a la final del Mundial amb l’Argentina, i en totes dues amb un exigent rol.

Només ell i Lamar Odón, pivot dels Lakers en aquell 2010, han aconseguit anell i medalla el mateix any. Són gairebé 200 internacionalitats, vuit metalls, un títol de l’NBA... «Les victòries fan que tot valgui la pena i estic molt content, però en una setmana torno a començar la pretemporada de l’NBA», afirma abans d’anar-se’n al vestuari com si hagués acabat un entrenament.

Abans reparteix agraïments a tot el personal tècnic, aficionats i familiars en un discurs institucional que li correspon mentre els seus joves companys segueixen sota el confeti a la pista.