Navarro, adeu a una llegenda

El bàsquet de seleccions va acomiadar Juan Carlos Navarro  després de 16 anys d’èxits. Aquell noi que ja va enlluernar per la seva descaradura quan va debutar el 1997 a l’ACB, en un partit al Palau, amb només 17 anys, de la mà de Joan Montes, anotant 10 punts en 11 minuts contra el Granada, ara en té 37, i una carrera descomunal a l’esquena, amb una desena de medalles de primer nivell. El capità de la selecció i del Barça va dir adeu per la porta gran, penjant-se un bronze a Istanbul  al costat d’alguns dels seus amics, com Pau i Marc Gasol, com Ricky Rubio, com Sergio Rodríguez, amb els quals ha construït un llegat que perdurarà.

«Me’n vaig molt orgullós d’acabar la meva carrera a la selecció amb aquesta medalla i demostrant que som un equip guanyador», va dir Navarro, centre d’atenció per la càrrega emocional, més enllà de l’aportació en el partit contra Rússia (2 punts, 4 rebots, 2 assistències  en 17 minuts).

«Qui avui dia no entén la grandesa de Navarro, no pot entendre la grandesa d’aquest equip», va remarcar el seleccionador Sergio Scariolo. «Navarro és una llegenda viva que ens ha inspirat, ens ha recolzat, ens ha fet guanyar i és el que uneix aquest grup. Espero que aquest efecte, ara que ell se’n va, es pugui repartir. Hi ha jugadors amb caràcter i personalitat però el trobaré molt a faltar», va afegir el tècnic, amb una valoració que també va compartir Marc Gasol. «Li he dit que l’estimem i ja està. El trobarem molt a faltar».

Pau: "Tot té data de caducitat, veurem la meva"

Pau Gasol es va abraçar emocionat al seu amic, però no en va voler oblidar d’altres, en l’adeu del gran capità. «No volíem que se n’anés sense bronze», va aclarir el pivot dels Spurs. «Volíem guanyar per ell, però també per Sergi Llull, pels que no han pogut ser-hi per un motiu o un altre. Pels que fa molts anys que ho donem tot. Crec que hi havia milers de raons per guanyar aquesta medalla», va apuntar i va seguir sense mullar-se sobre el seu futur: «Tot té una data de caducitat, veurem quina és la meva. Però em trobo bé, crec que he fet un altre bon campionat i me’n vaig content».

Navarro va admetre que havia resultat un dia estrany, «amb una barreja d’alegria i tristesa». A les grades hi era present la seva dona, la Vanessa. Però van ser desenes els missatges que li van arribar en el seu adeu. «Han sigut molt especials els de les meves filles», va confessar. «Són molts els records que m’emporto. Segurament, si em diguessin un moment, seria el Mundial del Japó el 2006, però en cada torneig he pogut aprendre i emportar-me’n experiències».

El rècord d'internacionalitats

Notícies relacionades

La selecció li vol donar a Navarro un comiat de bronze

Viatjar a un lloc obscur

Navarro se’n va superant el rècord de presències a la selecció que tenia Epi i deixa una xifra que serà molt difícil d’igualar, encara que no ho va poder celebrar com volia, perquè va coincidir amb la greu lesió de Sergio Llull. Però la seva empremta perdurarà per sempre. No només pel temps que ha estat en l’equip, des del seu debut en un amistós el novembre del 1999, encara que a nivell oficial es va estrenar als Jocs de Sydney. També per haver portat un cicle triomfal molt difícil de repetir. 

«La semifinal contra Macedònia va ser insuperable», admet el seu company a la selecció, Fernando San Emeterio. En aquell partit va acabar amb 35 punts (8 de 14 en tirs de dos, 5 de 9 en triples), 19 anotats en els 10 minuts aclaparadors del tercer quart.