Barcelona rescatarà de la ruïna l’icònic rètol de Cacaolat
A l’immens solar que hi ha just darrere de l’antiga fàbrica de Letona, l’immoble industrial del carrer Pujades, estava prevista la construcció d’una gran promoció privada de pisos, però la seva llicència d’obres ha caducat.
Els anys 30 van ser una edat d’or del disseny en la tipografia a Barcelona, una dècada, malaguanyada per la Guerra Civil, en què va passar, segons Enric Satué, gran especialista en la matèria, un fet fins aleshores inaudit. Els productes que compraven els treballadors (un pot de detergent, els recanvis de les maquinetes d’afaitar, el paper higiènic) estaven preciosament empaquetats. El disseny havia deixat de ser una cosa exclusiva de les elits adinerades i enmig d’aquella revolució estètica va néixer el 1933 Cacaolat, un producte també innovador, llet desnatada barrejada amb una proporció de cacau que no tenia res a veure amb la xocolata desfeta que fins aleshores se servia als salons de te. Va ser un èxit i va arribar al públic amb una tipografia que ha sigut una icona de la història local. Per això ara l’Ajuntament de Barcelona s’ha vist en el compromís de què n’havia de fer, del rètol gros que encara corona el que va ser la fàbrica de Letona, al carrer de Pujades. Estava a punt d’anar, com tantíssims rètols del paisatge de la ciutat, a les escombraries, però en un feliç gir dels esdeveniments s’ha decidit, in extremis, salvar-lo.
De l’antiga fàbrica del carrer de Pujades, entre Marina i Joan d’Àustria, només en queda la façana frontal, que s’ha considerat necessari preservar per testificar el passat industrial d’aquesta part de la ciutat. És un edifici del 1955 que porta la firma de Joan Soteras, un arquitecte que va explorar la línia brutalista en alguns dels seus treballs, com ara, en companyia de Francesc Mitjans, la construcció de l’antic Camp Nou. Seva era també la inconfusible silueta de l’Olivetti de les Glòries i de l’avui decadent Palau Municipal d’Esports de Montjuïc.
Llicència d’obres caducada
La façana de Pujades serà la cara visible d’un bloc de 273 pisos que està previst aixecar a l’immens solar que hi ha just darrere. Bé, hi era, perquè ha caducat la llicència d’obres que va sol·licitar l’empresa constructora i li va ser concedida el novembre del 2020, indiquen fonts municipals a aquest diari. No consta cap nova petició de llicència per iniciar els treballs. És un solar maleït des que va tancar les portes i que ha canviat diverses vegades de mans.
El rètol, prou ben conservat, és al damunt d’aquesta façana, just al costat de l’altre, que potser emociona menys els consumidors, el de Letona. Quina serà la solució per a aquesta inconfusible lletra cursiva de Cacaolat és una incògnita que l’Ajuntament encara ha d’aclarir, però, segons fonts municipals, la solució implicarà conservar-les, si pot ser com una mostra d’art urbà.
La medalla per aquesta missió de rescat es pot concedir a Laura Meseguer, prestigiosa professora de tipografia a escala internacional, que fa mesos se’n va alarmar i va començar una ronda de consultes al Museu del Disseny i al Museu d’Història de Barcelona. El primer, víctima d’una navegació cultural sense nord aquests últims anys, es va espantar primer per la mida de la peça. El segon sempre el podria posar, per exemple, en una de les seves diverses seus, l’Oliva Artés, on s’exhibeix una interessant col·lecció sobre la industrialització de Barcelona i el seu impacte en la societat. Meseguer no va aclarir res, però, en el fons, va encendre una metxa, que ara està a punt d’esclatar en el que podria ser el millor dels finals. Segons fonts municipals, el Museu d’Història estudia aquests dies com i on han de col·locar la peça.
Un patrimoni singular
Notícies relacionades¿Qui va ser l’autor d’aquella tipografia el 1933? El que se’n sap és que en Pepi, el nen de la imatge corporativa que en una mà hi portava la cartera de l’escola i, amb l’altra, carregava a l’espatlla una ampolla del producte, el va dibuixar Joan Gil, pintor i il·lustrador de fama llavors. I el que també se’n sap és que fins i tot podria dir-se que el Cacaolat va ser gestat com a idea a Hongria. Marc Viader, fundador de Letona, i el seu fill Joan van viatjar el 1931 a la Fira Internacional de Budapest, un lloc perfecte en aquella època per conèixer les novetats industrials de món. Entre els expositors d’aquell certamen hi havia László József Biró, que va donar a conèixer l’invent pel qual ha passat a la història, el bolígraf, però en el que es van fixar els Viader va ser en uns refrescos de llet i cacau. De tornada a Barcelona, amb una recepta secreta, va néixer Cacaolat i, com hem dit, el seu logotip etern.
El problema és que a Barcelona la paraula etern pot arribar a ser sinònim de caduc. La ciutat va tenir l’eclosió esmentada de disseny els anys 30 i després als 80 i 90 va ser de nou cèlebre pel mateix. El mateix Satué, abans, durant i després dels Jocs Olímpics va ser protagonista d’aquesta segona edat d’or i, ja posats a fer, autor d’una interessant col·lecció de llibres sobre el disseny i la seva història. També creadors com Juli Capella i Claret Serrahima van entendre que calia documentar en llibres el que passava, sense saber, és clar, el que passaria després, és a dir, que aquest catàleg immens de rètols i dissenys que caracteritzaven els carrers de la ciutat desapareixeria a una velocitat inusitada.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
