Barcelona rescatarà de la ruïna l’icònic rètol de Cacaolat a l’antiga fàbrica de Letona

De l’antiga fàbrica del carrer de Pujades, entre Marina i Joan d’Àustria, en queda només la façana frontal, que s’ha considerat necessari preservar per testificar el passat industrial d’aquesta part de la ciutat. És un edifici del 1955 que porta la firma de Joan Soteras, un arquitecte que va explorar la línia brutalista en alguns dels seus treballs, com, per exemple, en companyia de Francesc Mitjans, en la construcció de l’antic Camp Nou. Seva era també la inconfusible silueta de l’Olivetti de les Glòries i de l’avui decadent Palau Municipal d’Esports de Montjuïc.

Llicència d’obres caducada

La façana de Pujades serà la cara visible d’un bloc de 273 pisos que està previst aixecar a l’immens solar que hi ha just darrere. Bé, hi era, perquè ha caducat la llicència d’obres que va sol·licitar l’empresa constructora i li va ser concedida el novembre del 2020, indiquen fonts municipals a aquest diari. No consta cap nova petició de llicència per iniciar els treballs. És un solar maleït des que va tancar les portes i que ha canviat diverses vegades mans.

El rètol, bastant intacte, és sobre aquesta façana, just al costat de l’altre que sentimentalment potser emociona menys els consumidors, el de Letona. Quina serà la solució per a aquesta inconfusible lletra cursiva de Cacaolat (Coca-Cola, per cert, va considerar en el seu dia que era un plagi i va voler portar el tema a judici) és una incògnita que l’Ajuntament està encara en via d’aclarir, però, segons fonts municipals, la solució passarà per conservar-les, si poder ser com una mostra d’art urbà.

La medalla per aquesta missió de rescat es pot concedir a Laura Meseguer, internacionalment prestigiosa professora de tipografia, que fa mesos es va alarmar i va començar una ronda de consultes al Museu del Disseny i al Museu d’Història de Barcelona. El primer, víctima d’una navegació cultural sense nord aquests últims anys, es va espantar primer per la mida de la peça. El segon sempre podria donar-hi cabuda, per exemple, en una de les seves diverses seus, l’Oliva Artés, on s’exhibeix una interessant col·lecció sobre la industrialització de Barcelona i el seu impacte en la societat. Meseguer no va treure res en clar, però, en el fons, va encendre una metxa que ara és a punt d’esclatar en el que podria ser el millor dels finals. Segons fonts municipals, el Museu d’Història estudia aquests dies com i on donar cabuda a la peça.

Un patrimoni singular

¿Qui va ser l’autor d’aquella tipografia el 1933? No s’ha de descartar que, efectivament, fos una encertada adaptació del logotip de Coca-Cola. El que sí que se sap és que el Pepi, el nen de la imatge corporativa que en una mà portava la cartera de l’escola i, amb l’altra, carregava a l’espatlla una ampolla del producte, el va dibuixar Joan Gil, pintor i il·lustrador de fama llavors. I el que se sap també és que fins i tot podria dir-se que el Cacaolat va ser gestat com a idea a Hongria. Marc Viader, fundador de Letona, i el seu fill Joan van viatjar el 1931 a la Fira Internacional de Budapest, un lloc perfecte en aquella època per conèixer les novetats industrials de món. Entre els expositors va estar en aquell certamen László József Biró, que va donar a conèixer l’invent pel qual ha passat a la història, el bolígraf, però en el que es van fixar els Viader va ser en uns refrescos de llet i cacau. De tornada a Barcelona, amb una recepta secreta, va néixer Cacaolat i, com hem dit, el seu logotip etern.

El problema és que a Barcelona la paraula etern pot arribar a ser sinònim de caduc. La ciutat va tenir l’esmentada eclosió de disseny en els anys 30 i després als 80 i 90 va ser de nou cèlebre pel mateix. El mateix Satué, abans, durant i després dels Jocs Olímpics va ser protagonista d’aquesta segona edat d’or i, posats a fer, autor d’una interessant col·lecció de llibres sobre el disseny i la seva història. També creadors com Juli Capella i Claret Serrahima van entendre que calia documentar en llibres el que estava passant, sense saber, és clar, el que passaria després, que aquest immens catàleg de rètols i dissenys que, per exemple, caracteritzaven els carrers de la ciutat desapareixeria a una velocitat inusitada.

Serveix com a exemple aquesta pàgina treta a l’atzar del llibre que América Sánchez va treure a la venda l’any 2001,Barcelona gráfica’. El volum mostra 1.834 peces interessants del paisatge quotidià de la ciutat. En aquesta pàgina n’apareixen 16. Dotze ja no existeixen, dues han sigut modificades i només dues han sobreviscut.

Fullejar aquell llibre és una cosa descoratjadora. La supervivència del rètol de Cacaolat, una alegria. Però és també una invitació en tota regla a fer un cop d’ull a com altres ciutats han encarat aquesta nefasta pèrdua de disseny als seus carrers, que el més comú és que hagi donat pas a les imatges corporatives de grans empreses que obren botigues idèntiques a tot arreu, vaja, l’antítesi de l’originalitat.

Notícies relacionades

Concerts gratis pel Dia Internacional de Jazz a Barcelona: hora, lloc i programació

Cues en la inauguració de la nova botiga de Nude Project a Barcelona: «He dormit al carrer per ser el primer»

Al voltant de l’any 2005, a Nova York, Berlín, Varsòvia, Londres, Las Vegas i altres urbs van sorgir iniciatives per salvar, tot i que fos en museus, tots aquells cartells que d’una altra manera haguessin acabat al contenidor de la runa. En el de Nova York, per exemple, no es va imposar cap tipus de criteri restrictiu, o sigui, que el rètol de qualsevol ‘grocery’ que anunciés pastrami amb tipografia comuna va ser benvingut. El museu dels neons de la capital de Polònia té també el seu què, perquè presumeix, i és veritat, de ser un testimoni de la publicitat lluminosa en els anys de la Guerra Freda.

Hi ha hagut a Espanya també declaracions d’intencions similars, no tan exitoses i més a Madrid que a Barcelona. El 2020 va néixer la Xarxa Ibèrica en defensa del Patrimoni Gràfic, a la qual Meseguer podrà anunciar que ho ha posat tot de la seva part per salvar un tresor: el rètol de Cacaolat.