Un plàtan molt vell al Balcó de Glòries
L’Ajuntament preserva un exemplar força gros de ‘Platanus hispanica’, l’espècie encara més representativa dels arbres de l’Eixample, que va sobreviure a l’infern de l’antiga plaça de les Glòries.
Han caigut per l’acció del picot en aquest moment del mes de març la major part de les 37 finques que, al llarg de tres illes del carrer de Consell de Cent, permetran ampliar el ja per si mateix gegant parc de les Glòries. Però es manté dret, solitari i enmig d’un dels solars, un exemplar força gros de Platanus hispanica, l’espècie encara més representativa dels arbres de l’Eixample. Al voltant d’aquest plàtan s’urbanitzarà el que en els projectes municipals s’ha batejat com a Balcó de Glòries, la zona verda que farà de hall per als qui hi entrin des de la cara nord-oest del parc.
Són més de 12.000 metres quadrats els que han sigut alliberats d’edificis, i enmig d’un d’aquests solars, amb els primers brots de fulles verdes i un niu colossal de cotorres en una de les branques, hi ha aquest plàtan solitari.
No ha sigut possible determinar l’edat d’aquest arbre. Una línia d’investigació ha sigut buscar fotografies antigues del lloc, però les aèries –n’hi ha unes quantes– no permeten distingir amb claredat aquesta porció de Glòries. És, en qualsevol cas, un exemplar adult, fins i tot es podria dir que venerable. Ha sigut testimoni, per les dimensions del tronc, d’algunes de les transformacions que ha experimentat aquesta part de la ciutat. Ja hi era quan això era un escalèxtric inhumà de passos elevats i va presenciar després com, de cara als Jocs Olímpics, es va aixecar un anell viari elevat que des dels despatxos municipals es va anunciar com la solució definitiva. El tambor de Glòries havia de ser, com alguns arbres, una construcció perenne, però al final va caure pel pes de la lògica dels temps, no sense abans permetre que aquell plàtan fos testimoni d’un absurd que no hauria de caure mai en l’oblit.
A l’altre costat de Glòries es va aixecar la seu del Museu del Disseny, amb aquella singular arquitectura que el fa semblar un japonès en plena reverència. Tenia aquesta forma perquè, com diuen els professionals d’aquest gremi, dialogava així amb el pas elevat dels vehicles. Al demolir-se aquest disbarat viari, la seu del museu, a la seva manera, sembla que saluda respectuosament aquesta nova etapa de la història de la ciutat, en la qual el verd és quasi una obligació en tota reforma urbanística.
"De cap manera"
"¿Aquest arbre? Ens van dir que no es podia tocar de cap manera", explicava l’altre dia una (potser) arquitecta o cap d’obres que sortia del solar. Els plàtans van ser durant molt de temps els arbres sense discussió a la ciutat. En els censos dels exemplars que hi havia plantats, sobretot a l’Eixample, guanyaven com si fossin el partit comunista de Bulgària.
Amb el temps es va comprendre que aquella monotonia era un error si es volia evitar l’expansió d’eventuals plagues i per això durant les dues primeres dècades d’aquest segle han perdut pes demogràfic, proporcionalment i numèricament, en favor d’una diversitat vegetal més gran. Que ara aquesta unitat es consideri intocable és un fet ressenyable. Per això i perquè ha resistit a un caos d’obres durant mig segle es pot afirmar que aquest plàtan de la fotografia és una mica simbòlic.
Salvant les distàncies, que són gegants, és l’equivalent local del ginkgo d’Hiroshima, que per a esglai dels botànics va sobreviure a l’esclat de Little Boy, la primera explosió nuclear bèl·lica de la història de la humanitat.
Fòssils vivents
Els ginkgos (que, per cert, també han sigut plantats als eixos verds de l’Eixample) estan considerats fòssils vivents. Genèticament, són immunes a bolets i paràsits. Tant els fa passar set com tenir un excés d’aigua. Són una raresa que amb prou feines ha canviat durant els últims 200 milions d’anys, cosa que, és clar, vol dir que van compartir espai amb els dinosaures. Segurament que més d’un estegosaure es va rascar la panxa en un gingko: és més que probable. El plàtan de Glòries ha sigut testimoni dels centenars de milers de vehicles que, com si allò fos un Juràssic automobilístic, van dominar aquelles terres i van contaminar la seva atmosfera. El que ara l’espera serà, des del seu punt de vista, si és que té, un merescut premi a tanta resiliència. Encara no hi ha imatges virtuals del projecte previst per a aquesta zona, però sí que se sap que hi haurà zones de joc infantil i també una cosa que ara mateix no té Glòries: unes pistes de petanca. Serà el parc que donarà la benvinguda a Glòries des de Dos de Maig tan bon punt es travessi Consell de Cent i, tot i que l’actual equip de govern detesta parlar-ne, serà un nou argument de pes perquè l’eix verd d’aquest carrer, que actualment queda interromput a l’arribar al passeig de Sant Joan, es prolongui fins a arribar-hi. Unir Glòries i el parc de Joan Miró a través d’un bulevard àmpliament dotat de vegetació sembla una cosa, mai tan ben dit, d’allò més natural.
