"Em vaig menjar pàgines de ‘Treball’ de camí a la comissaria de Via Laietana"

Quan va tenir lloc la Caputxinada, el març de 1966, vostè tenia només 19 anys.

Estava a punt de fer-ne 20. Estudiava Arquitectura. Feia dos anys que havia arribat a Barcelona.

La seva família vivia a l’exili.

Sí. Vaig néixer el 1946 a Ax-les-Thermes, al costat d’Andorra, on me’n vaig anar amb un o dos anys. Als vuit me’n vaig anar a estudiar França, a prop de Tolosa, amb els meus avis. I el 1964, amb 17 anys, vaig venir a Barcelona.

¿Mai havia estat a Barcelona?

Mai. Només coneixia la Barcelona mitificada de la República de la qual parlaven els anarquistes que venien a casa, els intel·lectuals. I vaig arribar i totes aquestes cases, aquestes façanes, eren negres. Pel fum dels cotxes: a l’Espanya de Franco la gasolina que es gastava era dolentíssima. Vaig veure tot això i vaig estar a punt d’agafar el tren de tornada a França. Em vaig quedar, em van llogar una habitació a la Bonanova, en una casa de gent benestant.

¿Per què va venir?

És bèstia, perquè tenia 17 anys: vaig venir a combatre el règim franquista. El meu germà gran, el Joan, que ja ha mort, era un dirigent antifranquista, estava a la Universitat de Tolosa, ell no podia venir, l’havien agafat en temes seriosos, d’armes, i el buscava la policia franquista. I quan vaig arribar aquí, no passava res.

¿Com s’assabenta que es presentarà el sindicat d’estudiants, que va derivar en la Caputxinada?

És que se sabia que es faria, com va explicar l’altre dia Quim Boix. Vaig arribar amb la sensació d’anar a canviar el món, allà hi havia 400 persones. Vaig entrar i vaig pensar que ens ficarien a tots a la presó, que estaven esperant que arribés l’últim. Ho vaig seguir tot sense protagonisme i amb un gran xut d’adrenalina. Coneixia els Caputxins de passar per allà, perquè vivia a Via Augusta amb Anglí amb els meus pares, que havien tornat el 1965. Però jo era de família agnòstica i educació francesa, laica. Jo no havia entrat mai en una església.

¿Hi van entrar amb la idea que a l’hora de dinar serien a casa? I s’hi van quedar tres dies.

Sí. Va arribar Tàpies amb el seu Mercedes i de seguida ja vam poder veure la policia.

Si la policia no els hagués tancat allà, allò hauria sigut diferent.

No hauria passat a la història. No de la mateixa manera. L’important van ser les conseqüències. Hi havia gent de tot tipus, del PSUC però també d’altres partits, com Jordi Rubió, un home moderadíssim. O Salvador Espriu, que estava acollonidíssim. Era un home decidit però també poruc.

¿Els més coneguts van patir conseqüències?

A alguns els van retirar els passaports. A nosaltres ens van retirar el carnet d’identitat i vam haver d’anar a buscar-lo. I allà va començar la meva relació amb els policies Creix i Olmedo. Pel que fa a mi, més amb el comissari Olmedo, que era com el número dos i a mi em deia el Andorrano.

No el van detenir.

Llavors, no. Després em van detenir dues vegades i una vaig estar dos mesos a la presó Model. Em van detenir per una estupidesa. La màquina repressiva franquista combinava barbaritats com el garrot per a Puig Antich amb una gran ineficàcia. Jo me’n vaig anar d’Arquitectura a Econòmiques, perquè creia que era millor per canviar el món. Un dia, el 1968, cantàvem cançons antifranquistes, jo sortia i la policia va entrar a la facultat a cops. A la tarda vaig anar a veure l’organitzador d’allò de les cançons, un asturià, a casa seva, i va obrir la porta el comissari Olmedo: "Home, el Andorrano».

I llavors sí que el van detenir.

Va ser una tonteria per la meva part. Em va agafar desprevingut i jo portava a sobre un exemplar de Treball (publicació del PSUC de la qual Claret va ser posteriorment director). Me’l vaig haver de menjar. Dec ser l’únic que se n’ha menjat un exemplar.

¿Quantes pàgines?

Dues pàgines que em vaig menjar al cotxe de la policia que ens portava a la comissaria de Via Laietana. Gairebé m’ofego. Encara ara tinc un problema de davallant. Ens van acusar de cantar cançons, una cosa absurda. A mi només em va caure una hòstia del comissari Olmedo per entrar al seu despatx amb les mans a les butxaques: "¿No saps que t’has de treure les mans de les butxaques quan entres en un despatx?».

Entre els detinguts per la Caputxinada alguns van patir repressió política i física.

Sí. Sobretot Quim Boix. El van torturar de manera salvatge a Laietana. Té un rècord: 11 vegades, el van detenir. Hi va haver expulsions de la universitat. Hi va haver repressió.

¿Per què diria que es va donar la Caputxinada?

Va poder tenir lloc per aquesta ineficàcia de la policia, que no va aconseguir saber on es faria. I perquè allò no va ser un bolet, ja passaven coses en l’antifranquisme. Hi havia un ambient general d’optimisme després de com de malament s’havia passat en els anys 40 i 50. Els sous començaven a créixer. Hi havia aquella sensació que es vivia malament però que es viuria millor. Just al revés que ara, quan es viu molt bé però ningú pensa que les coses milloraran, al revés.

Notícies relacionades

La ZBE de Barcelona es reactiva després del caos de Rodalies

Fotyen Tesfay voreja el rècord del món en el seu debut en la marató

¿Què cal explicar als joves sobre la Caputxinada, la dictadura, l’antifranquisme, sobre aquella Barcelona de la dictadura?

Cal explicar bé el que va ser el franquisme. No s’explica bé. Perquè s’explica que s’afusellava molta gent al Camp de la Bota, que hi havia molta gent a la Model, però això, no ens enganyem, no afectava la majoria. El que cal explicar és que durant el franquisme els joves no podien anar pel carrer agafats de la mà. Que si una parella es feia un petó pel carrer, a la dona la podien enviar al Patronat de Protecció de la Dona, una institució sinistra. Hem d’explicar que el franquisme era una cosa sinistra. Una opressió quotidiana.