60è aniversari de la Caputxinada: quan estudiants i religiosos van fer front comú contra Franco

Així ho ha anunciat un altre religiós de la comunitat, fra Eduard. Un dels ‘supervivents’ és Enric Castells, que ha rebut un gran aplaudiment dels prop de 200 assistents, entre els quals figuraven l’expresident José Montilla i l’exalcalde Xavier Trias, i la tinenta d’alcaldia de Barcelona Laia Bonet. Els altres dos supervivents són a la infermeria: el pare Lluís de Reus, que va ser el primer que va parlar amb la policia franquista que va venir a reprimir els estudiants reunits i Jordi Marquet, cuiner. «Seves eren les llenties que molts de vosaltres vau menjar llavors», ha advertit fra Eduard als presents.

«És un plaer i un honor ser al costat dels que m’acompanyen», ha començat el periodista Andreu Claret, moderador del col·loqui celebrat per commemorar l’assemblea, que va acabar en tancada sota vigilància policial i a la qual va assistir amb 19 anys.

Pistola sobre la taula

L’assemblea fundacional d’aquell 9 de març no es podia produir legalment, però estava anunciada des d’un mes abans. La policia franquista sabia que es faria, però no sabia on. I els caputxins van ser col·laboradors necessaris perquè tingués lloc.

Claret ha recordat que d’entrada la voluntat era donar a conèixer el sindicat sense amagar-se. I ha citat la trobada de Quim Boix, alumne d’Enginyeria i un dels delegats sindicals que va muntar allò, amb un degà de la Universitat de Barcelona de cognom Orbaneja. Boix li va demanar obertament una seu per presentar el sindicat estudiantil, i l’home, com a resposta, va obrir un calaix i en va treure una pistola que va dipositar sobre la taula. A continuació va convidar l’estudiant a acabar la conversa.

Miracle laic

Claret ha afirmat que la Caputxinada va ser «un miracle», i ha donat la paraula als seus companys d’escenari, cinc persones que, com ell, van ser allà aquell dia. I ha sigut Boix, emblema dels torturats per la policia franquista, qui ha començat, no sense sornegueria: «Jo era i soc ateu, i no creia ni crec en els miracles. Allò va ser el resultat d’una feina col·lectiva». Una feina, ha remarcat, en què els comunistes com ell van ser protagonistes i en la qual no es van mostrar dogmàtics: «Se’ns qualificava de no democràtics i vam demostrar tot el contrari». S’ha de tenir present, ha recordat Claret, que el PSUC no autoritzava la participació dels seus integrants en l’acte, per seguretat. I n’ha citat un altre que va incomplir la norma: Andreu Mas-Colell, que era estudiant d’Econòmiques i responsable de l’organització d’estudiants del PSUC.

La incompetència policial

Estudiant de cinquè d’Econòmiques i posteriorment economista de talla internacional i exconseller de governs de Jordi Pujol i Artur Mas, Mas-Colell ha destacat el paper rellevant que va tenir la policia perquè l’acte es recordi avui encara: «Hi va haver sort i incompetència policial. Se’ls va acudir no deixar-nos sortir, i així ells van muntar la tancada, sense la qual la repercussió hauria sigut menor».

«La Caputxinada va ser un miracle i no ho va ser», ha prosseguit. Segons la seva opinió, hi van pesar diversos elements: que no hi va haver dissidències, que la universitat «començava a estar molt lluny del franquisme» i que la dictadura «ja no es podia permetre reprimir brutalment nois i noies de classe mitjana». Ha citat altres causes de l’èxit: que el sindicat era «seriós i potent»; l’atreviment estudiantil, la «qualitat intel·lectual» de l’acte, dels documents, dels discursos, i, finalment, la presència d’intel·lectuals de pes, que Mas-Colell atribueix a la gestió de l’editor ja mort Xavier Folch.

Els vips i les dones

L’aleshores estudiant i ara catedràtica de Sociologia de la UAB Carlota Solé ha recordat alguns dels noms d’aquesta llista d’intel·lectuals de pes que van aportar presència a l’assemblea. «Hi havia uns 35 professors i intel·lectuals, entre els Salvador Espriu, Pere Quart (Joan Oliver), Jordi Rubió, Agustín García Calvo, Lluís Xirinacs, Oriol Bohigues, Antoni Tàpies, Jordi Solé Tura, Maria Aurèlia Capmany». Molts, com Boix, van tenir sempre la convicció que la policia va trobar el lloc de l’assemblea perquè va veure aparcat al carrer el Mercedes de Tàpies.

Sobre la presència femenina, Claret ha remarcat que les coses eren diferents llavors: «Hi va haver una presidència amb 13 homes mentre que dones com l’escriptora Montserrat Roig i l’advocada Magda Oranich repartien entrepans».

Un entrepà i unes calces

Maria Lluïsa Penelas era estudiant de Biologia i no havia d’acudir a l’assemblea del sindicat naixent. «Vaig sentir una gran emoció de trobar-me amb un primer acte de desacatament al règim franquista. Jo no havia de venir, no vaig sortir delegada, però com que no es va presentar la nostra delegada em van telefonar i vaig agafar un taxi. Deuria ser de les últimes persones a arribar.  «La presència de les dones va ser important i em va animar», ha explicat.

Els seus pares van acudir a l’exterior del convent. Ell havia sigut policia, ja no ho era, però en coneixia alguns. La van cridar per megafonia. La mare li portava dues coses: «Un entrepà i unes calces». «Jo vaig ser una de les que va menjar llenties», ha afegit.

I Franco va dir prou

Notícies relacionades

Marató de Barcelona 2026: talls de trànsit, carrers afectats i canvis en el transport públic el 15 de març

Ni alcohol ni velocitat: la causa real de la majoria d’accidents a Barcelona

Joan Colom, llavors estudiant d’Economia i després diputat al Congrés i el Parlament Europeu i Síndic de Comptes, ha remarcat que hi va haver una feina prèvia de l’oposició franquista que va fer que aquella assemblea dels Caputxins es generés: «L’assemblea no va aparèixer com una bolet, en els últims anys hi havia hagut molt moviment a la universitat, en el curs 61-62 hi va haver molts enfrontaments».

El divendres 11 de març seguia el confinament. El provincial dels caputxins, Joan Botam, era l’interlocutor de la policia. L’arquebisbe Gregorio Modrego, d’indiscutida lleialtat franquista, no va permetre que els agents entressin al temple. Però aquell divendres hi havia Consell de Ministres, i Franco va preguntar al ministre de Governació, Camilo Alonso Vega (conegut popularment com a Camulo per la seva tossuderia), com estava la situació: «Segueixen allà, general». I el dictador va exigir un desallotjament immediat, que va executar la policia, posant fi a un dels actes antifranquistes més coneguts malgrat que encara van passar nou anys abans que Franco morís i el seu règim iniciés la seva agonia.