Isabel Segura, historiadora del feminisme: "Vivim millor perquè les dones van ajudar a construir la democràcia"

¿Les jornades de 1976 van superar barreres personals?

La gràcia de les jornades va ser que es van convertir en un espai bastant interclassista, amb un ventall molt ampli. Des de la democràcia cristiana fins a dones de la ultraesquerra i que fossin capaces de discutir però arribar a un pacte per crear unes mínimes bases.

Al llibre explica vostè que dones de l’Opus van protestar mitjançant cartes al director de La Vanguardia Española. "Propugnar el dret a disposar del mateix cos només buscant la satisfacció sexual ja té un nom: prostitució», assenyalava un d’aquests escrits.

Es van automarginar, van anar a provocar. Van ser les úniques a no participar. Sí que ho van fer cristianes de base. Va costar hores, però totes es van posar d’acord sobre qüestions com ara el dret a un treball sense discriminacions, la socialització del treball domèstic, una educació pública, laica, gratuïta i no discriminatòria per a la dona, entre d’altres aspectes.

En els 50 anys que han passat, ¿creu que hem tingut presents les jornades de 1976?

Crec que no. Quan es valora la transició, molt poques vegades es parla de les jornades catalanes de la dona. Les primeres van ser a Madrid, però va ser pocs mesos després de la mort de Franco. Hi va anar molt poca gent, perquè pràcticament eren clandestines. Reunir 3.000 o 4.000 dones a Barcelona va ser tot un canvi.

¿Va ser un acte antifranquista, a més de feminista?

Va ser contra la legislació franquista però sobretot per marcar com havia de ser la democràcia. Perquè s’aprova la llei d’amnistia, però no entren els delictes sexuals de les dones, ni el tema de l’avortament, que suposarà encara molts anys de clandestinitat.

¿Això va passar perquè els homes no s’hi van esforçar?

En la transició no es parla de les jornades i hi ha un cert menyspreu pel que s’havia fet.

Al llibre explica com la dona s’incorpora a la primera indústria catalana a finals del segle XVIII. Els fabricants argumentaven que amb el sou de l’home les famílies no podien sobreviure, però en realitat també hi havia altres motius.

El motiu real pel qual volien que les dones treballessin a les fàbriques era que podien pagar-los salaris més baixos, que cobrarien menys.

¿Aquesta dona que ha arribat a la fàbrica coneixerà un temps de canvi amb la Segona República?

Ja abans, el 1918, les dones treballadores fan vagues, i es posa a sobre de la taula que no es pot subsistir. Caterina Albert, coneguda sota el pseudònim de Víctor Català, diu allò que el feminisme és "la defensa sagrada del més elemental de tots els drets, el dret a la vida».

Les dones poden votar a Espanya a partir de 1933 i, un any després, se les assenyala per la victòria de la dreta de 1934.

No és veritat. El que va passar és que la CNT va cridar a l’abstenció el 1934. Quan van mirar les actes i resultats electorals van veure que no va ser pel vot femení.

La dona que havia estat incorporada al món laboral amb uns sous baixos i que havia hagut de travessar la Guerra Civil enmig de la penúria general es veu obligada a quedar-se a casa amb l’arribada del franquisme.

Les dones són expulsades del mercat de treball. El discurs oficial sostenia que l’home havia de mantenir la família, tot i que sovint tampoc podia fer-ho. La meva mare treballava en el sector tèxtil. Quan es va casar, pràcticament la van fer fora de la feina. I què va fer ella, aleshores? Quedar-se a casa i continuar treballant-hi amb una màquina de tricotar. És a dir, s’expulsa la dona del treball reglat i reconegut i se la deixa fora del mercat, per tant, sense drets. Econòmicament, és un desastre.

Tornant a l’any 1976, allà, al paranimf, s’hi troben dones joves i dones grans.

La convivència va ser fantàstica. Les joves eren més radicals.

¿Era aquest el primer acte així en quant temps?

Des del congrés de dones de l’any 1937 a Barcelona.

Es van demanar diners a banquers com Jordi Pujol.

L’altre dia algú va dir que Pujol havia finançat les jornades. ¡Serà possible! A Pujol el van anar a veure i Banca Catalana va donar 100.000 pessetes. I Ramon Trias Fargas, que era a l’Urquijo, 25.000. Les participants van pagar les inscripcions, va ser una font de finançament. Amb el que van donar els bancs només es va publicar el llibre de les jornades.

¿Hi van acudir també homes, a les jornades?

Sí que hi van assistir, però no se’ls va deixar parlar. Aquest era l’acord que hi havia.

¿Com diria que ha anat el feminisme després?

Hem viscut millor, de manera molt més plàcida que si no s’haguessin celebrat les jornades, perquè es van obrir moltes mentalitats. Les jornades van ser també una gran festa, com deia una amiga meva. I en tota revolta hi ha festa.

¿Les dones entre 15 i 20 anys d’avui saben alguna cosa d’aquelles jornades?

No.

Notícies relacionades

El nou edifici Estel de Barcelona sedueix els veïns

El loft del Poblenou que va reunir 100 vips

¿Però sí que coneixen quins són els seus drets?

Crec que sí, soc profundament optimista. Ho veig en les meves nebodes: avui el context és diferent i ha propiciat relacions noves. Encara hi ha molta violència, però probablement abans era més salvatge i quedava amagada. Ara moltes dones la denuncien i la fan pública.