Josep Mateu, president del RACC: "Catalunya s’ha de quedar les vies de tren i autopistes, amb el bo i el dolent"

Catalunya, i en especial l’àrea de Barcelona, ha viscut un inici d’any negre en mobilitat ferroviària i per carretera, arran de l’accident de Gelida, el vent i el mal estat general de les infraestructures. ¿Què recepta el RACC?

El 2017 vam fer una sessió de treball sobre peatges i vam preguntar què passaria amb el manteniment quan s’acabessin les concessions. I un secretari d’Estat d’un govern del PP va dir que ningú volia posar el cascavell al gat. Però igualment van aixecar els peatges, perquè a Catalunya la gent estava farta que s’hagués de pagar només aquí. Els vam plantejar crear un sistema de pagament per ús igual a tot l’Estat, que pagués més qui més utilitzés les vies d’alta capacitat i qui més contaminés, i que la guardiola generada amb això l’administrés cada autonomia. Tres anys després, tinc la sensació que això no passarà mai. El Govern no posarà mai peatges a tot Espanya.

La Cambra de Barcelona va demanar aquest mateix dimarts el traspàs de les vies.

L’Estat no està fent les inversions i les execucions d’obra són les que són. Ja que hi som, doncs, que Catalunya es quedi les seves autopistes i vies de tren, amb el bo i el dolent. Una vegada traspassades, podrem decidir si volem vinyeta, peatge a l’ombra, peatge de pas amb arcs... Però compte amb la falta de planificació: els peatges no poden ser obligatoris, sinó que hi ha d’haver vies alternatives. L’N-2 o l’N-340, que eren l’alternativa de l’AP-7, en molts trams han desaparegut perquè les poblacions de costa les han convertides en rambles. O sigui que cal pensar-ho molt i molt bé.

Les zones de baixes emissions semblen de posar i treure. ¿Es confon el propietari d’un vehicle contaminant en comptes d’animar-lo a substituir-lo?

Estan mal plantejades d’inici, perquè no hi ha uniformitat. Pots tenir uns requisits per entrar a Barcelona i uns altres per entrar a Sant Cugat. Cada municipi va pel seu compte. A més, perjudica molt la població de menys capacitat econòmica. Els que es veuen obligats a canviar el cotxe són els que tenen menys diners per fer-ho. Per això els ajuntaments van amb tanta prudència, per no perjudicar els seus votants. I ara la suspensió per Rodalies... Ens estem acostumant a gestionar per crisis: quan hi ha una crisi, canviem el sistema que teníem plantejat i automàticament n’apliquem un altre. Com que Rodalies no va, que tothom vingui amb cotxe o teletreballi, dues coses impossibles. La majoria de la gent de Barcelona no pot teletreballar. Són ocurrències.

Des del 2 de gener, els patinets elèctrics han de tenir assegurança de responsabilitat civil a Espanya. ¿Han notat un boom de demanda?

Molts usuaris no són conscients de la nova obligació i per això la demanda creix a poc a poc. I és un perfil que vigila molt les despeses. Es consciencien a mesura que veuen que poden fer-se mal i fer-ne a algú. Conec gent que ha atropellat algú amb un patinet i ha d’afrontar una reclamació de 30.000 euros: han de buscar si els ho cobreix l’assegurança de casa o el que sigui, perquè són molts diners.

Els ajuntaments han començat una croada contra les infraccions anant amb patinet.

En general, el nivell de coneixements de l’usuari de patinet sobre les normatives és molt limitat. Ja vam demanar al seu dia a la DGT que tots els usuaris de la via pública tinguessin un títol de circulació. ¿Per què l’ha de tenir una moto i no una bicicleta o un patinet? No té per què conèixer un senyal de contra direcció, per exemple. Com que la DGT no estava per la feina, ens vam proposar crear un titolet, com el de nàutica, i ara tenim un curs online per a aquests vehicles lleugers.

¿Quin pensa que és el futur del patinet a Barcelona?

Sembla que sigui l’enemic de tothom, però jo li veig un gran recorregut com a transport urbà, tant compartit com particular. El que sembla que s’ha acabat és el caos dels sharings de patinets deixats de qualsevol forma pels carrers. ¡Amb la tecnologia es pot evitar! A Estocolm tens l’obligació d’aparcar-los en un determinat horari i lloc i si no et van cobrant un import creixent de la targeta de crèdit. Així que ja es cuida l’usuari d’aparcar-los bé.

El RACC acaba d’estrenar un baròmetre del vianant de Barcelona que adverteix sobre imprudències i estrès. ¿El vianant haurà d’anar assegurat, en el futur?

Sí, el vianant hauria d’anar assegurat. Avui estàs a les mans de l’assegurança de responsabilitat civil que tingui qualsevol altre actor de mobilitat amb qui coincideixi al carrer. Sembla que un vianant no pugui fer mal a ningú, però això no és tan clar. N’hi ha molts que van distrets, i desplaçar-se per la ciutat els causa estrès, poden provocar un accident sense voler i llavors necessitar la cobertura d’una assegurança. El mercat s’ha d’adaptar a aquesta situació quotidiana i hi acabarà havent una pòlissa.

¿Li sap greu que les esquerres considerin que el RACC és un lobby del vehicle privat?

Fa molt que som un grup de serveis a la mobilitat i tenim més de 25.000 socis que són ciclistes. ¡També representem els seus interessos! Però, al parlar de la ciutat, hi ha una certa animadversió amb les nostres opinions. Per exemple, no volem més cotxes a la Via Augusta, però no pot ser que el 20% de calçada es dediqui a la bici quan només representa el 2% d’usuaris. Aquest espai podríem dedicar-lo al transport públic. Les esquerres de vegades parlen de la ciutat com tribus: els que van en bici, els que van amb cotxe, els que van amb metro... I no és així, perquè la gent avui som multimodals i podem utilitzar cinc mitjans de transport en un dia.

La mobilitat interurbana a Barcelona funciona molt més malament que la urbana.

El 70% de la gent que va per Barcelona amb cotxe és de fora, perquè els de Barcelona van la mar de bé en metro i bus. ¡Pregunti-ho a qualsevol carrer de l’Eixample! El transport intern funciona; el que no va bé és el d’entrada i sortida. I com que la gent no hi confia, agafa el seu cotxe.

¿Com ho resoldria?

La falta de coordinació en les obres de Barcelona és un drama: no tenen en compte tota la gent que ha d’entrar i sortir cada dia per treballar, estudiar, anar a l’hospital o a comprar. Primer cal arreglar l’accés, amb visió metropolitana, i després arreglar la capital, no pas tot alhora. Tenim la ciutat aixecada amb 200 obres en marxa i a sobre ens ha fallat el sistema d’entrada i sortida més gran, que és Rodalies. La xarxa ferroviària o l’AP-7 trigaran molt a arreglar-se i, tal com està el mercat de l’habitatge, molta gent jove se n’anirà a viure fora de Barcelona els pròxims anys. Si construïm 50.000 habitatges públics, cal solucionar com s’hi arribarà. ¡Si no, que no els facin! Les solucions han de ser a 10 anys vista.

Notícies relacionades

El RACC encara el futur diversificant la seva oferta de serveis

La Sagrada Família convida avui a veure com corona la torre principal

La xarxa d’autobusos interurbans està cridada a convertir-se en l’estrella del mentrestant.

L’única solució a curt termini serà l’autobús. Encara que no pugui portar els milers de passatgers que porten els trens, sí que pot suplir mancances ferroviàries.