Conductors sospitosos de boicot

Catalunya ha tancat una setmana negra, una altra, al front ferroviari. Rodalies ha indignat una mica més, i semblava que l’empipada no podia créixer, els seus usuaris i els que no ho són perquè l’afectació ha tingut caires de col·lapse. Totes aquestes càbales no tenen, probablement, consol possible, però es pot recordar que fins i tot en els seus primers passos el tren ja va ser en part motiu de disputa, tensió i planys a Catalunya, almenys per a algunes persones.

Si no fos que és mort des de fa 178 anys, podria testificar-ho Miquel Biada, promotor de la primera línia ferroviària de la Península, Barcelona-Mataró, inaugurada el 1848. Un home que va haver de lluitar contra la falta d’inversors, contra el desinterès d’alguns i contra el sabotatge d’altres. I que va morir, en part, per culpa del tren que va aconseguir que funcionés. Però això va ser al final de la seva història.

Biada va néixer a Mataró el 1789 i, després de viure els estralls de les tropes franceses a la seva ciutat en el context de la guerra del Francès, va emigrar a Veneçuela, on el 1810 ja comerciava i on més tard va combatre al servei de l’Exèrcit espanyol en la guerra de la independència del país americà, del qual va haver d’anar-se’n, arruïnat, després de confirmar-se la secessió. De nou a la capital del Maresme, va tornar a dirigir-se a Amèrica, aquesta vegada a Cuba, casat i amb fills, i allà, ara sí, es va fer ric i va assistir, el 19 de novembre de 1837, al viatge inaugural de la primera línia ferroviària espanyola, que va començar a funcionar en la llavors illa espanyola, amb un trajecte entre l’Havana i Güines.

Diuen que veient aquest tren, que va néixer de la necessitat de transportar la canya de sucre per terrenys que eren impracticables per a altres vehicles quan plovia, l’home va proclamar que aconseguiria que un d’igual funcionés en el seu Mataró natal.

La inversió i els amics

Biada va tornar a Catalunya el 1840 i va voler embarcar amics amb possibles en l’aventura ferroviària. Pel que sembla, aquests amics es van mostrar entusiastes al principi i temorosos més tard, i alguns van retirar les quantitats promeses, la qual cosa va fer que l’obra se salvés per la inversió de capital anglès, aconseguida mitjançant la intercessió de Josep Maria Roca, un altre conegut de l’indià.

Amb tot, Biada va aconseguir que el seu projecte somiat es convertís en realitat. Per fer-ho va haver d’invertir bona part de la seva pròpia fortuna i la seva salut. I coses que passen, no va arribar a veure com el seu tren somiat funcionava. Va morir el 2 d’abril de 1848, amb 58 anys. El primer tren de la Península va fer el seu primer recorregut sortint de la capital catalana cap a Mataró sis mesos després, el 28 d’octubre.

Durant la crisi d’aquesta setmana a Rodalies, es va arribar a apuntar un possible sabotatge que no s’ha demostrat. Una cosa molt diferent de la que va passar en la línia Barcelona-Mataró, on clarament va tenir lloc. Els sabotatges de les obres de la línia ferroviària pionera es van atribuir a diferents interessos i col·lectius. Entre d’altres, van ser assenyalats com a potencials responsables els conductors de les diligències que connectaven el Maresme amb Barcelona, que s’entén que van poder veure amenaçada la seva feina. Però és un extrem que no va ser provat.

El que és segur és que els sabotatges van contribuir a acostar al cementiri Biada. Pel que sembla, va voler participar personalment en la vigilància de les obres, i ho va fer durant nits gèlides que van fer que es refredés, es posés malalt o li agreugessin malalties que ja tenia. Va morir de pneumònia.

L’institut i l’esclavisme

Notícies relacionades

Jubany guanya el seu ‘Dakar’

3.200 llars pagaran el tribut metropolità

Biada és un cognom que segueix present a Mataró. Va donar nom a un institut i té una estàtua al municipi. I no ha pagat amb un càstig a la seva memòria el fet que fos un defensor de l’esclavisme, si bé no s’ha comprovat que guanyés diners en el negoci de la compravenda de persones, com altres catalans il·lustres.

El tren pel qual tant va lluitar va fer que creixés la població en localitats del Maresme i que s’incrementés la comunicació entre territoris, a més de l’òbvia millora en el transport de mercaderies.