La mort de Franco (sense almívar)

Fins a 15 vegades va visitar Barcelona Francisco Franco en vida. La primera, el 21 de febrer de 1939. Va dinar una recepta caiguda en l’oblit, ous imperi. L’última ocasió, per admirar la "industriosa región" catalana, va ser del 18 de juny al 2 de juliol de 1970. Des d’aleshores, ha sigut invocat diverses vegades i, com són les coses, ja en van quatre a la Model, un dels escenaris on més cruelment va quedar palès que aquella dictadura va ser capicua, ja que va morir tal com va començar, matant. Comissariat pels historiadors Andreu Mayayo i José Manuel Rua, la presó del carrer d’Entença acaba d’inaugurar fins al 19 de juliol I després de Franco, què? una oportunitat de reviure intensament el clima polític de fa 50 anys i, el més nou potser, una immersió en quin futur van imaginar a partir de mitjans dels 60 les organitzacions polítiques, l’Exèrcit, l’Església, el feminisme, els sindicats, les víctimes de la repressió per la seva orientació sexual..., amb la possibilitat ara de votar de nou, en una urna veritable, quin rumb hauria sigut més adequat. I una vegada més, com es diu de vegades sense prou raó, però aquesta vegada sí, en un marc incomparable, a la quarta i cinquena galeria de la Model.

S’hauria d’haver inaugurat el passat 20N, però tan ben documentada es volia que fos (cal posar-hi un 10 en aquest capítol) que el calendari se’ls va llançar al damunt, a Mayayo i Rua. Tant és, perquè sembla que el debat sobre el franquisme, ara que hi ha qui l’edulcora, no caduca. Va ser Franco literalment tancat a la Model fa ara just un any (un hiperrealista cap del dictador va ser posat en una cel·la) per repassar amb detall les més aberrants lleis de la dictadura i la desproporcionada repressió del Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Fa un parell de mesos va ser aquesta mateixa presó l’escenari d’una catàrtica sessió d’acudits que s’explicaven sobre Franco durant el franquisme. I a aquesta llista d’invocacions de l’esperit del sàtrapa caldria afegir-hi la mostra de fotografies sobre els refugis de la Guerra Civil que el 2023 va ocupar les galeries del centre penitenciari.

I després de Franco, què? vol anar més lluny. És precisa en allò que pretén. És una reflexió sobre com la inacció, ja fos per por, menyspreu o conformisme, podria haver sigut la pitjor de les actituds fa 50 anys. És a dir, com en aquest avui aznarià "el que pueda hacer, que haga" va ser des de mitjans dels 60 diametralment diferent del que avui es pretén. "Hi va haver gent que es va complicar la vida podent escollir no fer-ho", remarca Mayayo. En aquest sentit, l’exposició és també un fenomenal homenatge a tots aquells que se la van jugar.

Jaume Perich, en tàndem amb Manuel Vázquez Montalbán, va combatre el discurs oficial al llarg de 1975 a través de les seves Noticias del 5º canal. "Durant el curs de la setmana passada diversos membres de l’oposició no van ser detinguts".

Mobilitzacions

El 1971 es va plantar la llavor de l’Assamblea de Catalunya. Comissions Obreres i Unió de Pagesos van catalitzar unes mobilitzacions sense precedents des de la vaga dels tramvies de 1951. Amb Franco encara viu, en el si de l’Exèrcit va cristal·litzar la Unió Militar Democràtica. Estudiants, homosexuals, feministes, els exiliats, humoristes clandestins ("¿Què li diu al matí un gris a la seva dona? Pepa, prepara’m l’entrepà que me’n vaig a la universitat"), cures fidels als dictats del Concili Vaticà II ..., calia tenir coratge, doncs, tal com remarca l’exposició, la dictadura es va entossudir en les seves últimes hores a retrocedir gairebé 40 anys en el rellotge de la història i va convocar l’1 d’octubre de 1975 la seva última i desafiadora manifestació multitudinària a la plaça d’Orient de Madrid.

Notícies relacionades

«Tenim senglars davant de casa»: preocupació veïnal als municipis de la zona zero de la pesta porcina a Catalunya

EL PERIÓDICO busca el millor restaurant obert a BCN el 2025

Amb 185 documents, l’exposició reviu, d’una banda, l’agonia mèdica final del dictador i el seu eco al carrer, amb fragments del NO-DO, evidentment, però també amb un interessant punt de vista, el de com des de fora de les fronteres se seguia el curs dels esdeveniments. Chevy Chase, per exemple, era llavors una de les cares habituals del Saturday night live dels Estats Units, que no només criticava a Richard Nixon el seu suport a Franco quan la pràctica totalitat de les democràcies li van girar l’esquena, sinó que durant anys va mantenir en antena el flash informatiu que el dictador continuava mort segons els últims comunicats mèdics.

I després de Franco, què? no és només una bona exposició. Potser avui més que mai, és necessària.