Més que un cronista, història de BCN

Ha mort Lluís Permanyer, o, dit d’una altra manera, Barcelona ha perdut un dels seus millors cronistes, un periodista d’un saber oceànic sobre les històries passades i recents d’aquesta ciutat, un col·lega de professió amb qui sempre era un plaer discrepar, tot i que en arguments sempre tenia tots els trumfos. L’ha sobrevingut la mort als 86 anys i ha sigut en certa manera una sorpresa, perquè no era infreqüent fins fa ben poc trobar-se’l en presentacions de llibres o passejant pels carrers de l’Eixample. Educadíssim, el seu ja icònic bigoti no impedia en aquestes felices ocasions que s’intuís un somriure d’alegria per la fortuïta trobada. I, després de la salutació, sempre tenia una opinió. "Insisteixo, el monument a Ildefons Cerdà l’ha de posar l’Ajuntament de Barcelona a l’encreuament de la Gran Via amb el passeig de Gràcia, en lloc d’aquesta font". Era aquesta una de tantes batalles que de manera incansable entaulava des del seu article setmanal a La Vanguardia, on escrivia des de 1966, després d’un memorable pas abans per la revista Destino.

Permanyer era titulat en Dret, d’allà potser la seva passió a l’hora de defensar causes o fiscalitzar el treball arquitectònic o urbanístic mal fet, però en realitat era un polímata, i ho era des de petit. Va néixer el 1939, l’any estadísticament (aquesta dada segur que la coneixies, Lluís) més estèril en naixements de tot el segle XX i fins a l’actualitat. Va ser un dels poquíssims 8.922 nadons que van néixer a la ciutat tot just acabar la Guerra Civil, el principi d’un molt mal moment, però en el seu cas la fortuna va ser créixer en una llar on hi havia molts llibres i les sortides de cap de setmana eren sovint per visitar exposicions, sobretot d’art. Pot ser que no hi hagi millor escola de periodisme que aquesta, lectura i fam cultural.

Llibres, pròlegs i anècdotes

Va continuar practicant tots dos vicis la resta de la seva vida i va tornar tot aquest saber a través de no pas menys de 80 llibres i una infinitat de pròlegs extraordinaris. De Jorge Luis Borges hi ha un volum en què recopila els pròlegs de les seves novel·les preferides, com les Les cròniques marcianes de Ray Bradbury o el Macbeth de William Shakespeare. És un volum tan imprescindible a les llibreries com ho seria una recopilació de totes les aproximacions que Permanyer feia a tantes i tantes qüestions, sempre amb una capacitat d’edificar un formidable relat a partir del que podria semblar una simple anècdota. N’atresorava milers. Amb motiu del bicentenari del passeig de Gràcia, per exemple, va reunir la seva fidel parròquia de lectors i va rememorar detalls que, si no fos per ell, haurien caigut en un etern oblit, com l’ensurt d’Evelyn Waugh quan va passejar per davant de la Casa Batlló i va pensar que allò no podia ser res més que el consolat de Turquia o de qualsevol altra tirania d’Orient. A les seves xerrades calia anar sempre amb llibreta i bolígraf. Qui, si no, podia tenir referències que la Casa de les Punxes va allotjar un bordell als anys 20.

En un sentit adeu com aquest, és imprescindible remarcar la seva gran generositat, fins i tot ara que ja no està entre nosaltres. Va voler donar el seu cos a la ciència, així que el seu funeral serà atípic com obliguen aquesta mena de decisions. Però de la seva generositat en vida cal destacar l’ajuda que va prestar perquè, mà a mà amb EL PERIÓDICO, una placa recordés on va viure Cerdà quan va ser el pare d’aquest districte veí de l’Eixample. Trobar-ne l’adreça exacta va ser un puzle gens fàcil de completar, i Lluís (mil gràcies per això) va aportar-ne una de les peces.

Notícies relacionades

FNAC obre nova botiga a la Rambla amb rebaixes i activitats

Inditex intercanvia terrenys amb Alcampo per fer la nova seu a Sant Adrià

Ho recordaven ahir mateix al matí els seus companys de diari en el primer obituari que van tenir temps d’escriure tan bon punt van conèixer la trista notícia. Permanyer va tenir amistats il·lustres: Joan Miró, Antoni Tàpies, Antoni Clavé, Carlos Saura i, quan Stephen Hawking va visitar Barcelona, no va poder tenir més bon amfitrió que Lluís. El que serà inoblidable, però, és que a qualsevol amant de Barcelona, per poc rellevant que fos, el tractava amb la mateixa educació, respecte i complicitat que si fos Eduardo Chillida, una altra de les seves grans amistats, de qui, per cert, la ciutat va heretar l’escultura del parc de la Creueta del Coll.

Durant la seva vida va rebre més d’un pòquer de reconeixements. Premi Luca de Tena, Ciutat de Barcelona, Pere Quart d’humor i sàtira, Premi Nacional de Periodisme... Però, més que per això, serà recordat per les seves mai neutres aproximacions literàries a l’arquitectura més lletja de Barcelona, a l’esplendor de la burgesia, a l’etern fiasco de la plaça de Catalunya, als canvis d’El Molino, també pel seu afany de col·leccionar frases hilarants de Pich i Pon... La seva capacitat de treball, per què no admetre-ho, era d’una sana enveja. El 2015, amb 76 anys, quan d’altres prefereixen la comoditat de la jubilació, va treure de la impremta ni més ni menys que gairebé 900 pàgines il·lustrades amb la història de l’Eixample. És un llibre de consulta obligada, un llegat etern davant el qual no queda més que afegir, una altra vegada: gràcies, Lluís, per la teva amistat.