Nits canalles i matins familiars

A l’empara de la nit i lluny de la solemnitat del pregó al Saló de Cent, el parc de l’Estació del Nord va renéixer el 23 de setembre com a espai formidable de la Mercè amb una festa molt canalla, que és el que s’havia promès en el programa. Només per temptar els que se la van perdre i que la vulguin viure aquest dissabte i diumenge, un dels clímaxs, d’aquests que de vegades desencadenen saraus polítics, va ser la sortida en processó de la barbuda Santa Múnia de Barcelona, un màrtir que l’Església catòlica es va dignar a descavalcar del santoral perquè el seu culte començava a ser incòmode. I a la llum el sol es va despertar el mateix parc aquest dimecres festiu amb un aire radicalment diferent, familiar i alegre, senyal de l’encert d’utilitzar aquest espai com un gegant escenari d’arts de carrer. A les onze, a l’ombra d’un arbre i amb un gran grupet de públic, Mr. Wilson’s Second Liners i la seva embriagadora secció de vent, procedents de Manchester, començaven a alegrar la jornada.

És només una coincidència, però va ser un 23 de setembre, en aquest cas de 1972, l’última ocasió en què un tren va entrar a la llavors anomenada Estació del Nord, el nom del qual no tenia res de romàntic i no proposava viatges a llunyanes destinacions septentrionals d’Europa. Era propietat de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España i, per simplificar-ho, els barcelonins es van quedar només amb el punt cardinal. Qui havia de dir als passatgers de llavors, aliens potser al que els queia al damunt amb el cine de pit i cuixa, que al cap d’una mica més de mig segle (per referenciar una mica més la nit canalla del 23), The Feliuettes farien riure el públic amb un espectacle, Ara ja no es pot dir res, que posa música a les malalties de transmissió sexual, a la copa menstrual i les compreses o a la invisibilitat de les dones tan bon punt bufen les espelmes dels 40 anys i que en el súmmum de l’actuació i vestides elles, la María, la Laura i la Laia, de Cobi, Curro i Naranjito, farien fondre en un únic tema els èxits dels anys 80. Va ser memorable. I després d’elles, com hem dit, la bogíssima processó de Santa Múnia. En dies així és quan es té més la convicció que Barcelona és un ecosistema únic a casa nostra .

Notícies relacionades

El govern de Collboni lamenta la fragmentació del consistori

La cavalcada s’estrena a la Via Laietana

Després de perdre els trens, l’Estació del Nord va donar empara als busos, i durant els Jocs Olímpics va acollir les competicions de tennis de taula. Com a terminal de transports és bastant lletja. L’edifici principal, que tampoc és una fita de l’arquitectura, ja fa anys que està infrautilitzat. El parc experimenta una metamorfosi durant la Mercè des que l’Ajuntament de Barcelona va decidir traslladar-hi la part de la programació dedicada a les arts de carrer. És com tenir la cèlebre Fira del Teatre de Tàrrega en ple cor de la ciutat i sembla indubtable que la veu ha corregut. Mitja hora abans que a les onze s’aixequés el teló dels espectacles (al matí, concebuts sobretot per al públic infantil) ja hi havia un mar de caps pel parc.

Les tardes són diferents, amb un altre perfil d’actuacions. No us heu de perdre, per exemple, Marc Buxaderas, de qui diuen que ha trobat en la seva cadira de rodes (no per gust, sinó per necessitat física) un tron des del qual pot enganxar el públic amb un monòleg. N’hi ha més, per descomptat. Al parc hi actuaran fins a 26 companyies, i d’aquestes n’hi ha set que són internacionals. Val la pena explorar el programa.