El quiosquer guardià del Born es jubila

En l’estona que dura aquesta entrevista, arriba una veïna i, abans que demani res, Juan Viso Pérez agafa al vol un Lecturas i l’hi ofereix; una altra senyora s’acosta i el quiosquer li entrega un llibre col·leccionable que va encarregar abans d’anar-se’n de vacances i que li ha guardat com una relíquia amb una nova entrega; una altra persona acudeix a recollir unes claus; després el saluda el Chema i també, sense haver de demanar-ho, li treu de la rereguarda un exemplar d’El Periódico que li reserva cada dia des de fa dècades, i així va fent. Quasi tots l’anomenen pel seu nom i a quasi tots els coneix. No és que els llegeixi la ment, sinó que s’ha guanyat a pols ser un referent local, un "guardià" del barri –el defineix un dels clients–, després de quasi 48 anys en el seu petit negoci, el Quiosc del Born, resistent a totes les crisis. Aquests dies el seu somriure és agredolç: es prejubila i deixarà més orfe un barri que ha anat perdent identitat a marxes forçades.

Perquè, tot i que la nòmina de quioscos es va reduint progressivament a tot arreu (a Barcelona no arriben a 300), el d’aquest comerciant té especial mèrit. Tot i que l’Ajuntament permet vendre fins a un 49% de productes complementaris (begudes, joguines, souvenirs, samarretes i altres), Viso és dels pocs que han mantingut l’oferta original. "Tinc un 99% de premsa i un 1%" de la resta, sentencia amb sorna. Unes poques xapes de record de la ciutat i alguns refrescos. No confia en la venda que depengui del flux turístic. La clau de la seva resiliència empresarial, fins i tot després de la pandèmia, va ser especialitzar-se en revistes, sobretot de decoració, arquitectura i moda. "Tinc molts clients de la zona alta que baixen fins aquí a comprar-les", presumeix. I, certament, el seu repertori crida l’atenció.

No és un agost normal per al popular quiosquer, que havia d’estar de vacances, però ha optat per l’esprint final abans de passar el testimoni a un altre col·lega del sector amb qui ha firmat el traspàs, que s’executarà a finals de setembre. El Juan mira enrere i li sembla que va ser ahir quan era un noiet de 16 anys que ajudava el seu pare, que havia aconseguit una llicència per al quiosc del passeig del Born l’any 1968, quan la zona bullia per l’activitat del vell mercat. El trasllat d’aquest equipament va ser un revés per al barri i va condemnar molta part del seu comerç, segons recorda, però els Viso van resistir venent diaris, revistes, còmics i col·leccionables contra vent i marea.

Per circumstàncies familiars, el Juan i els seus germans van ajudar sempre el seu pare els caps de setmana o quan havia d’anar al carrer Unió "a buscar el gènere", en aquells temps. Però va ser ell qui finalment va deixar la seva feina a Obres Públiques de l’Ajuntament del Baix Llobregat i la seva formació de delineant per agafar el relleu generacional de la paradeta de premsa. Sempre se li ha donat bé "el tracte amb el públic", prestar un "servei", i el 1986 se’l va fer seu iniciant una etapa que l’ha fet matinar durant quatre dècades per aixecar la persiana a les 7.30 hores i dir bon dia als veïns més matiners. No obstant, admet que des de la crisi sanitària va retallar la seva llarga jornada fins a les 16.00 hores al replantejar-se les prioritats vitals i veure els sacrificis que havia fet per aquesta feina, tantes hores lluny de la família, que viu a Castellbisbal.

Testimoni de dècades

Però, tot i que el Juan no sigui veí del Born, és testimoni destacat del pas de "generacions de clients" i del centrifugat que ha viscut el barri. Dels vaivens, des que la zona es va degradar, fins que es va posar de moda després dels Jocs Olímpics, "van arribar les galeries, després els bars", els carrers es van gentrificar, i després molts d’aqullts nous residents "també se’n van anar per la pressió turística o els preus". Abans tots es coneixien, assegura, i ara "el barri és menys barri", perquè veïns arrelats queden pocs i no deixen d’arribar expats al seu lloc.

Però, compte, que tants canvis no han fet tremolar el negoci. De fet, la fornada de professionals liberals, moderns i bohemis que van arribar als anys 90 van ser una clientela formidable: "Compraven molts diaris, llegien molt", relata. De fet, recorda els primers anys del canvi de mil·lenni com els millors en termes de facturació: "Els diumenges venia 1.500 diaris; era un no parar", riu amb nostàlgia.

Per les obres del passeig el 2021, el seu històric quiosc es va mudar a la cantonada de la plaça Comercial, i el 2012 es va moure uns metres pels treballs del Born Centre de Cultura.

Notícies relacionades

Els campions oblidats del 92

Aleix Pratdepàdua, director del mirador de la Torre Glòries: "La nostra proposta per veure Barcelona és insòlita i genera interès internacional"

En aquest últim enclavament, fins i tot en els últims anys gràcies a la seva especialització, ha tret partit del gresol de nacionalitats que repobla aquesta part de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Els ven premsa internacional i també diaris locals perquè volen aprendre l’idioma i conèixer l’actualitat local, detalla. Mentre dura la conversa, la realitat s’imposa al relat i evidencia la funció essencial de personatges com Juan Viso, que saluda, s’interessa pels clients, els escolta, els fa favors...

Muntar el quiosc cada dia li suposa una hora. Però quan acaba fa goig. El Chema lector que recollia El Periódico pronuncia un rèquiem per l’extinció d’altres al districte: "És una pena que tanta gent hagi deixat de llegir i només miri el mòbil". Els clients enyoraran el quiosquer i també l’amic. Però no els faltaran els seus diaris, revistes i cromos, perquè el nou propietari mantindrà l’oferta actual.