Vuit anys sense ‘platja’ a la Torre de les Aigües

Ningú. Un cinquantí que passeja un gos. Ningú. Tres noies que riuen. Ningú. Ningú. Un jove que llegeix Síndrome 1933, de Siegmund Ginzberg, que, posats a fer, no està de més recomanar des d’aquestes línies. Dos amos de gossos que conversen mentre els seus quissos gairebé no es presten atenció. Una parella es fa magarrufes i, darrere, indiferent, un jove mira el telèfon. Ningú. Ningú una altra vegada... Aquest és un aleatori cens, a hores diferents i durant diversos dies, del públic de la Torre de les Aigües, lloc celebrat el 1987, quan va ser el primer interior d’illa de la ciutat, i maleït des del 2018, any en què ja no va obrir les portes la seva celebèrrima platja estiuenca, record inesborrable de tota una generació de criatures d’aquesta ciutat. Des d’aleshores, aquest espai icònic per diverses raons ha sigut objecte de més d’un remodelatge per rescatar-lo de la degradació i, abans que acabi l’actual mandat municipal, serà objecte d’una nova intervenció; però alguna cosa apunta que els interiors d’illa estan perdent el pols davant l’enjardinat de carrers i places, com l’acabat d’estrenar als Jardinets del passeig de Gràcia o a les Glòries. O als eixos verds.

El que està previst al calendari municipal no és recuperar la platja de l’Eixample (per cert, esmentada amb elogis en cartells que, in situ, informen sobre la història del lloc), sinó dotar l’interior d’aquesta illa d’equips de gimnàstica per a gent gran i, sobretot, d’una zona de joc infantil que sigui molt atractiva, una decisió curiosa si es té en compte que la zona de bany es va clausurar per les queixes d’una veïna les finestres de la qual donaven al galimaties que causaven els nens quan es remullaven.

Arquitecte amb mala fortuna

No hi ha aigua a la piscina des del 2018. Això dona un aire tristoi al lloc. No falten bancs on asseure’s, però el seu ús és molt escàs en comparació amb l’èxit de les desenes que d’un temps ençà s’han instal·lat en altres carrers de l’Eixample, potser perquè l’espectacle que ofereixen és més dinàmic o pel que sigui. La qüestió és que, en aquesta competició, la Torre de les Aigües sembla un equip de La Liga candidat al descens. I això malgrat que l’obra civil que li dona nom, aquesta torre hexagonal de 24 metres d’altura dissenyada per Josep Oriol Mestres a les albors de l’Eixample, el 1862, és realment imponent. De vegades algun turista s’atreveix a entrar pel túnel del número 56 del carrer de Roger de Llúria (acollidor no ho és) per visitar la torre. En les 11 visites aleatòries realitzades per escriure aquestes línies, no obstant, no es va donar el cas.

Notícies relacionades

Cites per llegir amb desconeguts en silenci

Les apps per fer amics triomfen a BCN

De fet, és un lloc de recomanable visita no només per a forans. Qualsevol curiós amb interès per la lletra petita de les històries d’aquesta ciutat s’hauria de sentir captivat per aquest interior d’illa, no només pel fet que el 1987 va ser el primer de la ciutat, sinó per la firma de qui va aixecar la torre, Mestres, un arquitecte, segons es miri, amb molt mala fortuna. Va ser l’autor, juntament amb Miquel Garriga, de la reconstrucció del Liceu portada a terme el 1848, vaja, la que es va cremar el 1994. Seu era també el monument original a Antonio López, marquès de Comillas, que es va erigir als peus de la Via Laietana, enderrocat durant la Guerra Civil i refet el 1944 per Frederic Marès, fins que també va ser retirat pel passat esclavista de l’homenatjat, el 2018.

La primera edificació de l’Eixample, la Casa Gibert, la va aixecar Mestres, però estava al mig del que avui és la plaça de Catalunya, així que la seva vida va ser molt breu. Mestres va ser, a més, l’autor el 1853 del projecte dels Camps Elisis del passeig de Gràcia, dels quals, per descomptat, tampoc queda res. El seu rastre a la ciutat és escàs. El més destacable (per a la seva desgràcia) és la façana neogòtica de la Catedral de Barcelona, una obra finalitzada ja entrat el segle XX i que, sens dubte, no li pot ni plantar cara a l’elegància, per exemple, de Santa Maria del Mar. És en aquest sentit que la Torre de les Aigües adquireix un significat especial, sobretot si es té en compte que la seva supervivència és gairebé miraculosa. Aquell interior d’illa anava ser convertit en un pàrquing i van ser els veïns els que van fer els primers passos per evitar aquest atemptat arquitectònic. El conflicte es va concloure quan l’Ajuntament de Barcelona va comprar els terrenys i, en una decisió que llavors va ser molt audaç, va anunciar que seria un petit oasi al mig de la quadrícula de Cerdà. Gairebé 40 anys més tard, no obstant, l’oasi està sec.