Exili i retorn a les festes de Gràcia

Es va cansar de la rotació de companys i es va mudar a la ciutat de l’aeroport quan encara era barata. Però a l’estiu cada dia destina 45 minuts de viatge a l’L9 i l’L5 del metro per anar al seu antic barri a preparar la festa major.

Forma part de la junta, com el seu germà, que n’és el tresorer. En realitat el tragí d’anades i vingudes de la veterana Belmonte s’allarga tot l’any. A l’hivern acudeix diverses vegades per setmana a la Vila per fer gestions de la festa o per participar en altres iniciatives, com les rues de Sant Medir. "No puc deixar de venir, perquè ho porto aquí...", mussita assenyalant el cor. Atén EL PERIÓDICO mentre pinta una caseta de palla dels Tres Porquets, la temàtica que han triat per a aquest any per al seu carrer. Han versionat el conte amb un llop immobiliari que devora llars precàries a Gràcia.

Belmonte no és un cas aïllat. Una porció creixent dels festers, els voluntaris que engalanen els carrers i munten les activitats, resideixen fora de Gràcia per conveniència habitacional o per la impossibilitat de trobar una vivenda a la Vila a l’abast de la seva butxaca. Només en la comissió de Lluís Vives, per exemple, hi ha tres exveïns entre la desena d’integrants més implicats.

Fora del districte

Pràcticament totes les 23 comissions tenen participants habituals que han sigut centrifugats fora del districte els últims anys, si no de la ciutat sencera, confirmen fonts coneixedores. La majoria ha mantingut el vincle i acudeix fidelment al seu antic barri, fet que demostra la fortalesa interna de la festa major. Però la dispersió inquieta, per si a mitjà termini podria amenaçar el relleu generacional i propiciar una desmobilització de les bases com la viscuda en els 80.

Elisabet Olivé, educadora social de 36 anys, és la secretària de la comissió i viu a Esplugues de Llobregat. "Vaig trobar una oportunitat de millora i me’n vaig anar, estic contenta amb la decisió que vaig prendre fa quatre anys. Vinc en bus i ferrocarril i camino", resumeix. Criada al pròxim barri de Can Baró, des d’adolescent fa vida a Gràcia –"com tots els de la meva generació", remarca– i després d’emancipar-se va viure de lloguer 10 anys a la Vila.

"No me n’he desvinculat"

"Malgrat que ja no visqui al barri, no m’he arribat a desvincular mai de Gràcia. L’any passat vaig venir moltíssim perquè havia proposat jo la temàtica i dirigia el projecte. Aquest any potser no hi he vingut tant, però assumeixo tasques de dibuix i pintura, vaig al local i estic sempre en contacte per WhatsApp", descriu. No s’emporta mai aquesta tasca a casa ni la compacta en menys dies. "El sentit de fer un decorat és fer comunitat. Costa molt que la gent assumeixi un compromís de venir cada setmana o cada quinzena... Els fixos som pocs, la majoria ve a ajudar només al final", assenyala.

No critica que hi hagi reforços d’última hora, al contrari, ho veu una manera de fer més accessible la tradició i assegurar el seu futur. "La festa s’haurà d’anar adaptant, hi ha molta gent [de fora del barri] a qui li agradaria participar en la decoració dels carrers puntualment". Si proven l’experiència i els agrada, després potser s’enganxarien tot l’any. De la mateixa manera, si un dia ella tingués fills a Esplugues, pensa que "també podrien sentir-se vinculats a Gràcia" a través de la festa major.

"Me n’he anat obligadíssim"

El tercer exveí de la comissió és Santi Camacho, funcionari de 54 anys. "Jo me n’he anat de Gràcia obligadíssim –recalca–. Vivia a 150 metres d’aquí i al separar-me, per ser a prop dels nens, vaig trobar un local molt maco al carrer de baix, Abdó Terrades. Primer el lloguer era assequible, però el propietari me’l va anar augmentant fins que jo ja no podia pagar tant", relata. Va fer números i va apostar per comprar-se un pis. "¡Jo soc una persona normal, ¡eh!, estic totalment en la mitjana d’ingressos del barri. Doncs no vaig trobar res a Gràcia que no fos un cau inviable", protesta.

Notícies relacionades

La calor frena l’afluència diürna a les festes de Gràcia

Tips de les residències d’estudiants a Collblanc

Va anar "obrint el compàs" a la recerca de territoris més assequibles: la Salut, el Guinardó, el Carmel, el Clot... Em vaig desesperar i vaig acabar desistint, però al cap d’un temps vaig tornar a intentar-ho i vaig trobar a Sant Martí de Provençals un pis de tres habitacions, amb llum i ascensor". Viu allà des de fa tres anys. Se’n va anar "amb molta mandra", però ara està "content".

Això sí, cada dos per tres va al seu antic barri: "Ho tinc fàcil perquè tinc els nens aquí, la meva exparella participa de la festa i la meva parella actual també. ¡Ni que volgués, podria deixar de venir a Gràcia!", riu. Tanmateix, matisa que ara "no és òptim" aprofitar estones mortes per treballar al local de la comissió tot l’any, com feia abans. "Quan s’acosta la festa saben que poden comptar amb mi –assevera–. M’agafo vacances, vinc a muntar i soc feliç. M’hauria agradat més quedar-me a viure aquí, però sé que no soc anecdòtic, Gràcia està renovant els seus veïns", acaba dient.