L’arquitecte que va dibuixar la identitat de la ciutat

Tot i que l’Hospitalet és una ciutat que ha destacat per mancar sempre d’una burgesia, la família de Puig i Gairalt era prou acomodada per permetre’s que els seus dos fills, Ramon i Antoni, estudiessin a la universitat. Ramon, el més gran, va obtenir el títol d’arquitecte el 1912 i de seguida va començar a treballar a l’Ajuntament de l’Hospitalet, on va acabar com a arquitecte municipal. Ramon pertanyia a l’elit intel·lectual del moment i estava molt connectat amb la Mancomunitat de Prat de la Riba, però en les diferents etapes polítiques consegüents es va adaptar al poder del moment, en gran part, a causa de la naturalesa del seu càrrec. Així i tot, es va definir com a progressista, va buscar sempre estar a l’avantguarda dels moviments arquitectònics i es va caracteritzar per tractar que les classes populars poguessin tenir accés a uns habitatges dignes.

Gerard Lara, membre del CELH i divulgador del patrimoni de la ciutat, assenyala que l’arquitecte més destacat de la ciutat va voler modernitzar el municipi, "no només per millorar la qualitat de vida de la gent, sinó també per educar en aquest civisme del moment". Són moltes les seves obres emblemàtiques, però destaca que, per exemple, va ser l’autor del primer gratacel de l’àrea de Barcelona. Un edifici que encara perviu a Collblanc, a la frontera entre l’Hospitalet i la capital catalana.

El pla d’eixamplament

Notícies relacionades

Barcelona celebra la vida amb la Desfilada de Catrinas

Martin Grinberg: "Barcelona combina tradició i modernitat"

Va ser el 1926 quan es va aprovar el pla urbanístic de Ramon Puig i Gairalt, un projecte que, per primera vegada, dibuixava i sectoritzava el creixement que havia d’emprendre la ciutat. Però la crisi, l’arribada de la República i la Guerra Civil van paralitzar l’expansió hospitalenca. La ciutat va començar a créixer de forma massiva entre els anys 50 i 60. Feia temps ja que l’arquitecte municipal havia mort a causa d’una peritonitis.

Dels plans de Gairalt, el que millor va sobreviure va ser l’entramat de carrers a La Florida i Pubilla Cases, on l’arquitecte planificava una ciutat-jardí obrera, una trama radial i amb pomes triangulars a l’estil parisenc que havien d’acollir vivendes amb poca altura. Amb l’especulació immobiliària durant el desenvolupisme franquista, va acabar convertida en el quilòmetre quadrat més dens d’Europa.