Tresors egipcis imprescindibles

Ni més ni menys que unes portes obertes de 10.00 a 19.30 hores, o sigui, la possibilitat d’acostar-se a la potent col·lecció de peces que en la seva faceta de mecenes ha reunit al llarg de la seva vida Jordi Clos, empresari de professió i egiptòleg d’afició, una cosa que a aquest costat del Mediterrani el converteix en una avis tan rara com un d’aquests ibis sagrats que al país del Nil momificaven per fer més suportable el viatge del familiar que anava a trobar-se amb Anubis a fi que li pesés l’ànima. En el Museu Egipci, és clar, té un parell d’aquestes mòmies prêt-à-porter preparades per a aquest viatge al més enllà. Val la pena no perdre-se-les. Després, el motiu. Abans, l’aniversari.

Va ser un 23 de març, però de 1994, quan el Museu Egipci va obrir al públic, tot i que la seva primera seu va ser a la Rambla de Catalunya. Va trigar un sospir a mudar-se, el temps de calibrar que la passió de Clos no cabria entre aquelles parets. Eran altres temps. A les sales de subhasta encara podien adquirir-se peces notables sense ser amo d’un pou de petroli. Després vindrien, a més, les cessions de col·leccionistes particulars, com la del doctor Mariano Cano, els hereus del qual van creure que els tresors que havia reunit el seu pare quan va viatjar a Egipte per conèixer les malalties tropicals lluirien més a les vitrines del museu, situat actualment i des de fa tres dècades en el 284 del carrer de València.

"¡14 litres de tinta xinesa, 30 pinzells, 62 llapis de mina tova, 1 llapis de mina dura, 27 gomes d’esborrar...!". Potser als entusiastes de les aventures d’Astèrix els resultaran familiars aquestes línies de l’àlbum en el qual l’heroi gal coneixia Cleòpatra. Amb la història del Museu Egipci es podria escriure un encapçalament semblant. Cinc milions i mig de visitants, 140.000 assistents als cursos i conferències organitzats per la Fundació Arqueològica Clos, 282.000 escolars de visita, 22 exposicions temporals, 94 d’itinerants, fins i tot a la Xina...

No haurien d’estranyar aquests registres, no només perquè l’egiptologia és, més que una passió, una addicció, sinó perquè el títol d’algunes de les xerrades són, només amb el seu títol, autèntics omplepistes com la que aquest mes imparteix el professor Javier Martínez Babón sobre "aspectes sòrdids en biografies d’alguns faraons i familiars". Promet no deixar res en el tinter sobre quatre episodis concrets de "conspiració, luxúria desmesurada i assassinat" de diferents cases reials egípcies.

Però, en vista que l’imminent és una jornada de portes obertes (dissabte vinent, de 10.00 a 19.30 hores, amb guia prèvia inscripció), pot ser que el prioritari sigui abans, de la mà de la directora del museu, Maixaixa Taulé, donar algun consell sobre encarar aquesta visita. La col·lecció és realment extensa, sense comparació a Espanya per les seves característiques, més de 1.200 peces, així que sembla poc aconsellable voler conèixer-la a fons i en la seva totalitat. És millor enamorar-se d’uns quants objectes i, al cap d’un temps, ser-los infidel i encaterinar-se d’altres.

De les mòmies d’ibis, per exemple. En el Museu Egipci s’exhibeix un sarcòfag preciosamente tallat per a un d’aquests viatges al més enllà i, en la vitrina situada just davant, una mòmia. Amb el cap reclinat sobre una ala, quedava el pobre animal perfectament empaquetat, però el fet sorprenent va ser sotmetre aquella mòmia a una tomografia, cosa que va permetre descobrir que els embalsamadors van dipositar-li a l’estómac una dotzena de cargols, convençut que en el més enllà necessitaria aliment.

Aspecte pueril

Notícies relacionades

Barcelona ja té aprovat el pressupost del 2024

Mantenir Consell de Cent costa deu vegades més que Diputació

Una altra parada ineludible és davant la talla de Ramsès III, un rostre inconfusible. Qualsevol expert en història de Roma, com deia el llatinista Marc Mayer, hauria de reconèixer els bustos de Tiberi per la seva boqueta de pinyó, i en idèntica correspondència qualsevol egiptòleg hauria d’identificar Ramsès III pel seu aspecte pueril. No és, d’acord, el gran Ramsès II, que va regnar un segle abans, però mirar-lo als ulls, tot i que siguin de pedra, convida a recordar que aquell faraó va ser el que va esborrar del mapa als hitites i, una cosa que sempre és interessant remarcar, va patir la primera vaga de treballadors documentada.

Tot això i moltíssim més és el que ofereix el Museu Egipci des de fa 30 anys gràcies a Jordi Clos, potser el més apassionat egiptòleg català des d’Eduard Toda.