Els últims de la Colònia Castells

"Dels antics, va morir el matrimoni que vivia davant meu, els del costat... ¡Doncs seré l’única supervivent! Al meu replà, s’han mort tots", se n’adona la Silvia mentre recompta les baixes. Viu de lloguer des de fa anys en una de les escales d’un bloc de Barcelona condemnat a la demolició des de fa dues dècades. No obstant, la sort dels números 239 i 241 del carrer d’Entença es manté en els llimbs: els seus habitants, tots inquilins del mateix propietari, desconeixen quan es complirà el pla municipal que obliga a reallotjar-los per tirar l’immoble a terra.

La demolició es va aprovar perquè la vorera s’eixampli i forma part de la reforma que gira entorn de la parcel·la que ocupava la Colònia Castells, la barriada obrera de cases baixes arrasada a partir del 2010 per plantar un parc. L’edifici que queda per enderrocar dona l’esquena a la zona verda a punt d’estrenar-se i mira de cara al solar que s’obre al carrer des de l’any passat, quan es va enderrocar una fila d’habitatges envellits i tapiats. Part dels habitants pendents de trasllat en aquest punt del districte de les Corts han mort mentre s’ha prolongat l’espera, mancada de novetats des de fa anys.

"Ens hem quedat els últims", constata en Lluís Pagès, membre de l’associació d’afectats. "Som 56 pisos entre les dues escales i, des que es va firmar el protocol el 2007, potser quedem la meitat dels que tenim dret a reallotjament –estima–. Dins d’aquest procés de tants anys, molts han mort. Una veïna va morir fa menys d’un mes. D’altres han perdut el dret i n’hi ha que no volen marxar, alguns perquè van entrar després de juny del 2001, la data a partir de la qual es disposa de reallotjament... Cada un té la seva circumstància".

Perquè la mudança es pugui desbloquejar, abans s’han de construir els domicilis on allotjar els arrendataris del bloc per expropiar. No obstant, les obres acusen la mateixa indefinició que planeja sobre l’avenir dels veïns: s’ignora quan s’aixecaran els habitatges i on es ressituarà amb exactitud els residents, si bé ha de ser en el mateix entorn que habiten.

Canvi de fases

"Ens tocava entrar en la segona fase, quan es van esfondrar casetes de la colònia –recorda Pagès–. Tot això ja hauria d’estar a terra. Però, quan Ada Colau va entrar a l’ajuntament, es van canviar les fases. Ens van dir que així aniríem més ràpid. Però, des d’aleshores, no s’ha construït ni un pis". En Josep Alió ha seguit de prop el lent ocàs de la Colònia Castells. Va habitar una de les cases ja desaparegudes. Segons els seus càlculs, queden 296 domicilis per erigir en la transformació que s’estén fins al Camp de la Creu, el veïnat que cau a l’altre costat d’Entença. Part d’ells haurien de ser per als veïns relegats en la remodelació.

"Per poder executar, és necessari tenir els pisos construïts –remarca Alió–. Portem dues legislatures, i amb aquesta seran tres, en què l’excusa és que hi ha massa persones per reallotjar i no se les pot col·locar als pisos construïts. I els inquilins es van fent grans. Quan van morint, és un pis més que es queda l’ajuntament. O un pis menys que ha d’entregar".

Els afectats demanen aclarir incògnites. "No hi ha full de ruta. Als afectats els falta saber on aniran i quin és el calendari. Reivindiquem que l’ajuntament ho aclareixi ara, al començament del mandat", proposa Alió. El govern municipal es limita a indicar que falta per obrir un expedient d’expropiació per precisar quants afectats seran traslladats o si tenen dret a indemnització en "l’última fase de les actuacions de la Colònia Castells", tal com la defineix.

Part dels inquilins més veterans del bloc, ja ancians, són reticents a plantejar-se una mudança a hores d’ara. La Myrna evoca que, quan es va anunciar la reforma, encara es veia amb ganes d’afrontar el canvi. "Però ara ja no me’n vull anar. Tinc 87 anys i crec que ja no ho veuré... L’ajuntament sap que només quedem quatre. S’espera que ens morim i així s’estalvia les indemnitzacions", sospita.

La Núria es va instal·lar a l’edifici tot just casar-se el 1958. Amb 89 anys, no intueix cap avantatge als nous habitatges que l’ajuntament va prometre: "Ja han passat 20 anys d’allò. ¡Faria millor a construir una residència ben maca i que ens hi portin a tots! Per molt ràpid que vagi, no trigarà menys de cinc anys a tenir els pisos. ¿On estaré llavors?". La Núria mostra la seva casa, impol·luta. "Els pisos estan bastant bé... Miri, aquí on hi ha el menjador, passarà el carrer", assenyala.

Cases sense reparar

Altres inquilins admeten que la perspectiva que l’immoble acabi demolint-se els ha dissuadit a costejar reparacions. En Jero exposa el cas del seu avi, al bloc des de fa dècades: "Ell volia arreglar la casa, però, com que deien allò del desallotjament, ho ha anat deixant. És del que es queixa. ¿Gastaràs uns diners perquè després et facin fora? El pis està malament. Les portes no encaixen perquè les parets s’inflen. Fa uns dies, vam haver de tirar a terra la porta de la cuina perquè es va quedar encallada".

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Els plans preveuen que s’alci un immoble de 12 plantes quan s’enderroqui l’actual, impregnat d’un aire antiquat, si bé conserva un aspecte sòlid. "No entenc per què ens fan fora, perquè els pisos no estan malament", observa la Silvia, sense ometre deficiències. "Les finestres encara són de fusta i s’han rebentat canonades que són de plom. A l’escala es fa el mínim, perquè gastar-se una pasta no serviria per a res i és un problema. ¿Però ens trauran d’aquí algun dia?" pregunta.

També queda per resoldre si s’oferirà reallotjament als que han arribat en els últims anys. Malgrat estar sentenciats, els domicilis no s’han deixat d’arrendar, sota avís que poden expropiar-se en qualsevol moment. La Rosa, la portera, s’allotja en la comunitat des del 2008, set anys després de la data que distingeix els inquilins que, a priori aspiren a un habitatge dels que quedarien exclosos. "Van dir que no deixarien ningú al carrer... A veure si és veritat", confia.