Una placa a Bruc 49, llar de Cerdà a l’Eixample

Amb el projecte municipal d’erigir-li un monument a l’altura de la seva figura de nou en els llimbs, el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports acaba de sol·licitar formalment a l’Ajuntament de Barcelona que faci els passos necessaris per (sense que això invalidi l’altre pla, el de l’estàtua o homenatge similar) col·locar una placa a la finca de l’Eixample en la qual va viure Ildefons Cerdà. Va ser el seu tercer domicili a la ciutat, però va ser l’únic que va tenir a l’obra per la qual és mundialment recordat, l’Eixample. Va viure en el que en el seu temps era el número 69 del carrer Bruc, que després de la reordenació de la numeració de les finques entre els segles XIX i XX va passar a ser l’actual 49 d’aquest carrer. Sovint es recorda com en deute està Barcelona amb Cerdà, que si es pogués quantificar, seria proporcional a quant van abjurar de la seva obra els arquitectes del modernisme, amb especial acarnissament Josep Puig i Cadafalch, que fins i tot va traspassar les fronteres de l’insult. Una placa seria una manera de començar a demanar perdó. Si Barcelona fos París o Londres, ja la tindria.

La petició del col·legi professional dels enginyers de camins, gremi professional de Cerdà, es va acordar ahir a la nit en el transcurs d’una reunió de la seva junta directiva. Va arribar a la taula arran d’una iniciativa impulsada colze amb colze per EL PERIÓDICO i pel cronista de La Vanguardia Lluís Permanyer.

La trajectòria vital de Cerdà com un barceloní més, protagonista de diverses mudances al llarg de la seva vida, no era un secret inaccessible. La historiadora Isabel Segura i l’enginyer Francesc Magrinyà s’havien submergit aquests últims anys en els diaris que Cerdà va escriure en vida i on, no sempre de manera ordenada, despuntaven dades interessants. Si de cas, el més nou era situar sobre el mapa les diferents residències del pare de l’Eixample i, alhora, interrelacionar aquests trasllats amb la seva biografia familiar i professional, un viatge en el temps que remarca la conveniència, com assenyala l’escola dels enginyers, que com a mínim una placa reconegui la seva crucial contribució en la història d’aquesta ciutat.

Cerdà, nascut a Centelles el 1815, es va casar amb 33 anys amb Clotilde Bosch. El casament es va celebrar el 1848. Feia set anys que havia obtingut el títol d’Enginyer i la primera residència de la parella va ser molt a prop del mercat de la Boqueria, al carrer de Xuclà, 8. Allà, entre 1849 i 1851 van néixer les seves tres primeres filles, però a partir d’aquesta data Cerdà va entrar en una muntanya russa professional que, detall important, pel que vindria després, el va obligar a viatjar amb freqüència i a deixar en segon pla la seva vida familiar.

El 1851 va ser elegit diputat a les Corts Espanyoles. El 1852 es va embarcar en el projecte de construcció del ferrocarril al seu pas per Granollers. El 1854 va ingressar com a membre de la comissió municipal que havia d’estudiar l’ampliació de la ciutat més enllà de les muralles. Eren anys convulsos políticament. Va passar dues vegades per la presó per les seves idees polítiques als anys 50 i, no obstant, això no va impedir que el 1859 s’aprovés com la millor de totes les opcions la seva planificació de l’Eixample.

Era (com es diu sense que quedi gaire clara la frontera d’aquesta definició) un prohom barceloní. Probablement va compartir sobretaules i tertúlies al restaurant 7 Portes amb Ferdinand de Lesseps quan el pare del canal de Suez va residir a Barcelona. Malgrat els avatars, era la seva, per resumir-ho, una trajectòria ascendent, així que va deixar el carrer de Xuclà i es va mudar a la més senyorial plaça del Duc de Medinaceli (número 5, tercer pis, primera porta), i va ser en aquesta adreça postal on va passar el que personalment va definir en el seu diari com "un tro gran de família".

La seva dona va tenir el 1861 una quarta filla, Clotilde, que arribaria a ser tot un personatge internacional amb el cognom de Cerdà, però era filla d’una relació extramatrimonial. L’Eixample el tenia llavors absolutament encisat. Recalibrava fites, certificava que les estaques que assenyalaven el lloc exacte en el qual hi hauria cada carrer estaven mil·limètricament perfectes i fins i tot estava al corrent dels mesuraments astronòmics que havia d’assenyalar l’autèntica orientació del meridià terrestre al seu pas per Barcelona, però li va passar per alt, sembla, que la seva parella tenia una relació extramatrimonial amb un banquer.

El 1862 residien tots dos sota el mateix sostre, a Medinaceli, quan van tenir per fi un fill home, que van batejar com a Ildefons, però va morir al cap de poc temps. Però, el que són les coses, va morir el seu fill i va néixer l’Eixample. El 1864 estaven ja aixecades les quatre primeres façanes de la confluència dels carrers de Consell de Cent i Roger de Llúria. Dues d’elles continuen dretes, reconeixibles pels frescos que les decoren des del primer dia, perquè les incerteses eren moltes i es posar tot de la seva part per fer de la nova ciutat un lloc desitjable per a la burgesia i la noblesa de vella capital. Cerdà, que entre les seves mil facetes també va promoure quatre illes de l’Eixample, va ser dels primer a fer aquest pas, gairebé un acte de fe cega. El 1865, ja separat de la seva dona, es va traslladar al carrer del Bruc, on era amo de dues finques, les dels números 69 i 71, avui 49 i 51. Per una anotació del seu diari es pot suposar que ell es va acomodar en la primera.

Notícies relacionades

Dones necessàries, Juno House

El primer gran ‘beach club’ de BCN obrirà al juny després d’una inversió de 15 milions

Ara que la petició ha sigut formalment formulada, correspon a la Ponència del Nomenclàtor de Barcelona aprovar la iniciativa (estrany seria que la rebutgés) i es facin després els passos administratius necessaris per col·locar la placa, una mesura que, això sí, haurà de comptar amb el beneplàcit dels actuals amos de la finca.

Mentrestant i fins a nou avís, el monument seguirà en els llimbs.