1.500 obres d’art amb el simple gest d’alçar la vista

Més de 10 anys ha trigat Lluís Duran a fer el que cap altre barceloní, ja sigui per falta de temps, paciència o potser per no tenir l’especial mirada d’aquest dissenyador gràfic ja jubilat, havia fet abans: anar a la recerca dels esgrafiats amb què es vesteixen els edificis de la ciutat.

Va sortir d’expedició, amb el seu bloc de notes i la càmera de fotos, quan tenia 70 anys i ara, amb 80, acabat aquell viatge, el departament editorial de l’Ajuntament de Barcelona no ha dubtat ni un instant a publicar tan homèric treball de camp, perquè semblarà, d’entrada, que aquesta mil·lenària tècnica de decoració ha sigut feta servir a Barcelona en diverses desenes o un parell de centenars d’edificis. Què va. En són uns 1.500, amb una plusmarca de l’Eixample sorprenent, 800, més de la meitat de tot Barcelona.

És el que té anar pendent de la pantalla del mòbil o dels aparadors de les botigues, que n’hi hauria prou d’aixecar només una mica la vista i descobrir, com ha fet Duran, detalls inimaginables i, sobretot, molta bellesa. Això, el primer. Després, és clar, assalta el dubte. ¿Per què? ¿Quan? ¿Com? A aquestes preguntes respon Barcelona esgrafiada de la mà, és clar, de l’autor, però també dels historiadors de l’art Teresa M. Sala i Daniel Pifarré, de l’arquitecte Joan Casadevall i del professor de Belles Arts Salvador García Fortes. Es tracta d’un treball coral formidable i una nova ocasió d’aquelles en les quals la lectura de la lletra petita del manual d’instruccions d’aquesta ciutat ofereix moltes sorpreses.

L’esgrafiat, que no s’ha de confondre, per exemple, amb una pintura al fresc, com aquestes que acoloreixen les façanes de Llúria amb Consell de Cent, o sigui, les primeres quatre cantonades de l’Eixample, és una tècnica, amb una mica de màniga ampla, en realitat prehistòrica. Hi ha notables registres, dels més anyencs que es coneixen, al parc nacional de Mercantour, al sud-est de França, que gràcies a ells el lloc és conegut popularment com la Vall de les Meravelles.

Mercantour està a menys de 700 quilòmetres de la plaça de Catalunya i, amb tot, no va ser fins a principis del segle XVII i principis del XVIII que aquesta tècnica decorativa va viatjar fins a Barcelona. Ho va fer, a més, amb un cert desfasament, amb el que podria considerar-se una anacronia. La ciutat estava gelosa del que el settecento va suposar per a les ciutats del nord d’Itàlia, així que, amb més d’un segle de retard, s’hi va emmirallar. Els aproximadament 400 esgrafiats vius del que antany va ser la ciutat emmurallada testifiquen aquella etapa. El mateix ajuntament va fomentar aquella fase. A través d’edictes permetia que els edificis creixessin en altura gràcies a l’estabilitat que proporcionava el maó, però només si després la façana era pintada amb colors validats per la corporació municipal, sota multa de 100 reals en cas d’incompliment i l’obligació de tornar a utilitzar la brotxa per corregir la barrabassada.

L’ús de l’esgrafiat, però, va caure en desús. Podia no haver sobreviscut a la caiguda de les muralles i al renaixement de la ciutat, però llavors hi va haver els noucentistes i modernistes per evitar-ho, tot i que entre aquests últims cal assenyalar que, ves per on, Antoni Gaudí va mostrar un gairebé nul interès per aquesta tècnica.

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

Duran explica, posats a buscar un traç comú en els esgrafiats que ha retratat a l’Eixample, que potser hi ha dues característiques singulars en aquests que no es donen tant en els seus predecessors de Ciutat Vella. El primer, la profusió d’elements vegetals, com un artifici per dissimular com de poc naturalitzada que seria la nova ciutat. El segon és més subtil. És l’ordre dels factors. Les finques de l’Eixample, i això no és cap secret, van ser aixecades com una inversió. Les famílies burgeses vivien a senyorials pisos principals, als quals s’accedia per escales de marbre i passamans de fustes nobles, i a les plantes superiors residien, amb menys luxes, els inquilins que, al cap dels anys, amb els seus arrendaments mensuals, acabarien pagant les obres de construcció i molt més.

El llibre acaba de sortir a la venda oportunament aquesta setmana, és a dir, en unes dates amb els arbres pelats, vaja, ideals per a l’observació, per fer a estones el que durant 10 anys ha fet Duran.