Una Dreta de l’Eixample de luxe

Aquesta és la segona ocasió en què l’entitat veïnal radiografia el barri. Han passat els anys i el problema persisteix, entre altres raons perquè són encara moltes les possibilitats de prospecció que poden despertar l’interès d’aquesta constel·lació de societats de nom permanentment canviant que fan aquest tipus d’operacions d’inversió.

Reforma integral

En tota la Dreta de l’Eixample hi ha 1.255 finques de propietat horitzontal. En moltes no és estrany que algun dels pisos hagi sigut reformat de manera integral per ser després revenut o llogat amb qualificatius com ara luxury i City living i un preu de sortida molt per sobre de l’habitual de la zona. L’estudi no inclou aquests casos. Posa el focus només en el mercat de propietats verticals, 607 a la Dreta de l’Eixample. La metàstasi, vista aquesta xifra, sempre es pot estendre.

¿Què és un pis que mereixi l’adjectiu de luxós? És aquesta una definició que queda sempre a criteri del promotor o de la immobiliària que fa d’intermediari en cada cas. És molt subjectiva. Fa anys, n’hi havia prou que la porta principal de l’edifici fos de fusta ben envernissada perquè s’anunciés com a finca règia. Només que hi hagués algun detall més (un ferro forjat, una figura esculpida), podia ser ja alegrement qualificada de modernista.

L’associació veïnal s’ha vist, doncs, en la necessitat d’acotar el terreny de joc. El criteri ha sigut essencialment econòmic. Són pisos en els quals el metre quadrat, entre 10.000 i 20.000 euros, està molt per sobre de la mitjana del seu entorn, uns 5.000. Això no significa que de manera indiscutible siguin vivendes de grans dimensions, és a dir, el patró comú en aquest barri, on a la pràctica va néixer l’Eixample. En un 21% dels 74 casos estudiats, els pisos a la venda o de lloguer són producte de la partició en dos de vivendes de més de 100 metres quadrats. Amb aquesta pràctica, que desfigura de portes endins el que aquesta ciutat va ser, els promotors incrementen un 26% els seus guanys. El contrapunt a aquesta tendència és que simultàniament es reciclen també com a vivendes un bon nombre d’edificis d’antigues oficines.

Les ‘golden visa’

Aquest és el termòmetre utilitzat per discernir què és i què no és luxe, però, segons l’informe, hi ha un altre indicador, el tipus de comprador al qual s’ofereix la vivenda. En una ciutat on el nombre de persones en risc de pobresa és de prop de 340.000, aquests pisos no busquen prioritàriament, fins a arribar als 1,6 milions, la resta de residents, sinó, sobretot i si és possible, estrangers a la recerca de residència espanyola a canvi d’una inversió immobiliària d’almenys mig milió d’euros. Les anomenades golden visa van ser creades pel Govern perquè el sector immobiliari capegés millor la crisi del 2008, però aquesta fórmula mai ha sigut cancel·lada malgrat que se sospita que ha afavorit l’alça dels preus de compra i lloguer.

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

Tal com explica Jaume Artigues, dirigent veïnal del barri i coautor de la investigació, la Dreta de l’Eixample està exposada a una tempesta perfecta, no només perquè hi ha un públic potencial a escala internacional a qui li pot venir de gust tenir una residència en aquest barri de Barcelona, sinó, sobretot, perquè la legislació espanyola fa que les societats d’inversió i un altre tipus de promotors que van a la recerca d’altes rendibilitats considerin aquest país un dels edens menys restrictius en aquesta matèria.

L’informe pretén ser un toc d’alerta davant l’absència d’una anàlisi a fons per part de l’administració sobre què està passant als diferents barris de la ciutat en aquesta matèria, però especialment ho és perquè l’associació creu que s’està alterant l’ecosistema veïnal. L’última escomesa constructora del sector hoteler abans que entrés en vigor el PEUAT i la presència prèvia d’apartaments turístics fan que a la Dreta de l’Eixample hi hagi 28.937 llits per a turistes, una xifra que equival al 66,5% de la població resident. Amb aquestes xifres, el teixit comercial tendeix a buscar la cartera dels visitants abans que la dels veïns del barri.