Les penúries d’un bloc de protecció oficial a Barcelona: «No sé quan disposaré d’aigua calenta»

L’Ángela ha trigat una grapat d’anys a aconseguir un pis de protecció oficial a Barcelona. Va figurar en la llista d’espera sense interrupció des del 2015 (ja ho va estar abans) i, després d’un llarg compàs vivint arrendada en males condicions, va aconseguir fa mig any mudar-se a un domicili en un bloc acabat de construir al barri de Torre Baró. Pertany a l’Institut Municipal de l’Habitatge de Barcelona (IMHAB), òrgan dependent de l’ajuntament, que persegueix la constructora perquè resolgui les desenes d’incidències detectades pels inquilins. Alguns, amb nadons al seu càrrec.

L’alegria de l’Ángela per un trasllat tant temps esperat ha quedat entelada pels defectes amb què lidia en un edifici amb 47 vivendes públiques, catalogades de lloguer assequible per a persones excloses dels estàndards mitjans d’ingressos. La majoria paga entre 440 i 560 euros al mes. 

«No sé quan disposaré d’aigua calenta i quant temps –explica l’Ángela. Almenys abans, quan tenia butà, sabia fins quan la tindria... S’ajunta la il·lusió de tenir per fi una vivenda digna, tot i que arrossegui problemes, amb l’estrès de viure aquesta situació i no trobar respostes». El retard a la instal·lació d’aigua, electricitat i internet, el funcionament deficient del sistema de climatització a un estiu tòrrid i les fuites d’aigua degudes a anomalies en el sistema d’aerotèrmia que ha de proporcionar refrigeració i calefacció han sigut generalitzats després d’habitar-se l’immoble, on els inquilins van començar a arribar el març passat.

El consistori admet les insuficiències, detectades després de poblar-se el bloc. Assenyala que la constructora ha arreglat «unes 80 incidències» i ha destinat un operari «a jornada completa» a l’immoble per resoldre contratemps. Els veïns confirmen que s’ha encarrilat la solució de part de les molèsties, però testifiquen que encara arrosseguen avaries i carències.

Pagar dos pisos alhora

«Estic esperant des de l’abril que vinguin a fer arranjaments», lamenta la Ruth. Mostra la xapa que fa de persiana –«crema quan toca el sol»–, al·ludeix a la falta d’intimitat que de vegades es dona al bloc, concebut per ser lluminós –«els veïns de davant van arribar a queixar-se que ens veien al lavabo»–, i ha capejat amb goteres. «Ja no tinc posada l’aerotèrmia perquè, mentre la vaig tenir, no parava de rajar. A l’estiu, sorties de casa i tots els missatges en el grup de veïns eren sobre goteres i no sé què més que s’havia inundat», recorda. La boca de metro de Torre Baró s’obre davant de l’edifici. «Ens van dir que els pisos estaven insonoritzats, però el soroll dura fins ben entrada la nit, perquè és final de línia. Ara dormo amb taps», assegura.  

La Ruth ensenya també que la barana del balcó trontolla. «No surto mai», afirma. Més veïns expressen la mateixa por. L’ajuntament diu que compleixen la norma, però assumeix que causa sensació d’inseguretat i avança que es repararà en les «pròximes setmanes». 

La Ruth conviu amb el seu fill adolescent. Dona fe que la falta de subministraments els va perjudicar. «Vaig estar pagant dos pisos fins al juny, l’anterior i aquest –relata–. Al principi, no ens van poder posar l’aigua i tampoc ens van connectar a la llum fins al cap d’un munt. Al mes i escaig, ens van posar aigua calenta, però no teníem internet. Ens va agafar amb el meu fill d’exàmens, acabant el Batxillerat per entrar a la universitat, amb la qual cosa no podia deixar l’altre pis i venir. I vam estar dos mesos sense llum al replà. Havia d’anar amb una llanterna per entrar a casa meva».    

L’ajuntament respon que l’IHMAB «ha deixat de cobrar les rendes a tots els veïns que, a causa d’alguna incidència, han retardat entrar a viure» a l’escala. Diversos inquilins precisen que se’ls va dispensar un mes de lloguer.

Aigua de la font i un nounat

La Paula és mare d’un nadó. Quan va ser de les primeres a entrar a l’immoble, el petit encara no havia nascut. «El meu embaràs era de risc i vam estar 20 dies sense aigua –detalla–. Me n’havia d’anar a dutxar al gimnàs... Tenia una hora d’anada i una altra de tornada. El meu marit anava a carregar garrafes a una font. Tampoc teníem llum ni vam tenir internet fins al maig, amb la qual cosa no podia teletreballar i vaig haver d’agafar la baixa anticipada. No podíem escalfar aigua, així que vam comptrar un càmping gas per cuinar. Fins i tot ens van donar les claus de la bústia errònies...».

Fa poc que els van arreglar les fallades de l’aerotèrmia. «Eren com les cascades d’Iguaçú», compara la Paula. El consistori diu que van sorgir per «les dificultats i la descoordinació en la posada en marxa». Remarca que «pràcticament totes les incidències estan resoltes». «Però de les humitats no han vingut a fer res –diu la veïna–. Ni la porta de la terrassa ni les finestres es tanquen, a nosaltres també se’ns mou la barana... No han vingut a arreglar-ho. Nosaltres no vam poder quedar-nos a esperar al pis d’abans. Si no, ens cobraven un altre mes. Se suposa que aquests pisos són per a persones amb molt pocs recursos».

Fred i calor en cadira de rodes

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

«Ja que ho paguem tot, almenys que estigui en condicions», prega la Ramona, que es desplaça en cadira de rodes i carrega amb un nounat. Resideix en un baix. Les fuites han espatllat marcs i portes. Les hi van haver d’arrencar. «Està previst que ho arreglin, però no han posat data. I la casa està freda. L’aire calent no es nota gens i a l’estiu era una sauna», distingeix.

La promoció està equipada amb plaques fotovoltaiques. «Però no funcionen –puntualitza l’Ángela–. Potser d’aquí a sis mesos... Se suposa que tindrem un descompte a la factura, però ara no el tenim. Qui ha pogut es va comprar un aparell portàtil d’aire condicionat i els que no, vam estar a 30 graus. S’ha de millorar la gestió i el manteniment d’aquest tipus de domicilis. Cada vegada seran més necessaris, perquè ni treballant podem accedir a les vivendes privades». El consistori expressa que l’IMHAB «està a sobre per resoldre totes les incidències» i «millorar els canals de comunicació i acompanyament» per als que hi viuen.