La Barcelona de Mercè Rodoreda: del paradís infantil a la decepció per la ciutat que li resulta aliena

Hi pateix episodis que la deprimeixen, com la ràpida convicció que el casament amb el seu oncle, Joan Gurguí, el germà de la seva mare, 14 anys més gran –que es produeix el 1928, quan ella en té 20– ha sigut un error. Un altre glop amarg és una maternitat que no la satisfà. També viu situacions que l’apassionen: en l’àmbit professional, l’escriptura i la cultura com una manera de fugir del jou matrimonial i ser independent. En el sentimental, els embolics secrets amb el dirigent del POUM i traductor del rus Andreu Nin –un idil·li amb pocs testimonis– i amb l’escriptor Francesc Trabal.

Sant Gervasi

Coneguda pel gran públic per ‘La plaça del Diamant’ (‘Colometa’ era el títol inicial), és a dir, Gràcia, ella va néixer al barri contigu, en l’antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, part de l’avui districte de Sarrià-Sant Gervasi, al Putxet i el Farró. Per ser concrets, al Farró.

És el paradís infantil: la torre de l’avi, Pere Gurguí, anomenada Casal Gurguí, està situada en el número 15 del carrer de Manuel Angelón, segons la seva denominació actual. Abans es va dir París i abans, Sant Antoni.

En aquesta torre va néixer Rodoreda (tot i que la seva partida de naixement indica una adreça anterior dels seus pares, al carrer del Rosselló, per un presumpte error) i va morir el seu progenitor, Andreu Rodoreda, el 1939, a causa d’un infart per la impressió que li va causar un bombardeig. Una mort que l’escriptora va triar per al pare de Natàlia, la Colometa de ‘La plaça del Diamant’, recorda Mercè Ibarz a ‘Retrat de Mercè Rodoreda’.

Ibarz relata que aquella filla única que adorava l’avi, un home aficionat a les lletres que havia sigut amic i que era entusiasta de Jacint Verdaguer, va anar poc a l’escola i es va formar majoritàriament a casa.

El carrer de Saragossa

A l’anar-se’n a França el 1939, va deixar enrere el seu fill de 10 anys i el seu exmarit, amb qui havia viscut al número 16 del carrer de Saragossa, a 700 metres del Casal Gurguí, des de l’any anterior al seu casament, el 1927, fins que es van separar, el 1937. Llavors va tornar a la seva casa natal fins al 1939.

Remarca Marta Pesarrodona a ‘L’exili violeta’ que, com tants dels llavors exiliats, Rodoreda se’n va anar convençuda que passats uns mesos podria tornar. Però la dictadura es va assentar i el tancament de fronteres de l’Espanya franquista li va impedir entrar-hi durant una dècada.

Ràpida tornada a París

Quan per fi va poder tornar, el 1949, va passar dos mesos a Barcelona i va comprendre que ja no era la seva. En aquell moment, torna a veure el seu fill, el Jordi, però retorna a París sense acomiadar-se’n. Des de la capital francesa, ressenya Ibarz, li escriu: «Com que sé que ets molt nerviós i molt sensible, em va semblar que un comiat seria encara pitjor». El 1956, Rodoreda fa una altra visita a la ciutat i començats els 60 la trepitja sovint.

Ja pare de família, Jordi Gurguí ingressa en una institució mental afligit d’esquizofrènia. Fa anys que Rodoreda no el veu i mai més ho farà: s’havien distanciat quan el seu exmarit va deixar tota la seva herència al fill. Begoña Gómez Urzaiz explica a ‘Las abandonadoras’ que, quan l’escriptora va morir, el 1983, a Jordi Gurguí el van treure de l’hospital per portar-lo a l’enterrament de la seva mare, i que durant el funeral l’home va pujar a l’altar i va començar a cridar, fins que els seus familiars el van baixar de nou: «Soc el fill de la Mercè!. Soc el fill de la Mercè!».

Pis al carrer de Balmes

Rodoreda passa a l’exili un periple de més de tres dècades. Successivament, viurà a Roissy –el castell que acull provisionalment els intel·lectuals amb els quals ha fugit de Franco, i on es converteix en parella d’ArmandObiols(pseudònim de Joan Prat)–, París, Llemotges, Bordeus, París una altra vegada i Ginebra. En vista que Barcelona ja no li diu res, acaba instal·lant-se a Romanyà de la Selva, per morir a Girona de càncer als 75 anys.

Abans, a finals dels 60, havia comprat un apartament en el número 343 del carrer de Balmes, a 200 metres d’on seria el Casal Gurguí, que ja no existia: el sostre de la casa es va ensorrar amb la nevada de 1962 i la família la va vendre. La vivenda va acabar convertida en l’ampliació d’un pàrquing.

Ibarz resumeix així el desinterès general de l’escriptora: «L’habitació de París era prestada, el pis de Ginebra estava a nom de Prat (Armand Obiols), la casa familiar de Barcelona ja no existia, el pis que havia comprat en punt sorollós del carrer de Balmes li era insuportable i la ciutat mateixa li resultava aliena».

La Barcelona dels seus llibres

A Ginebra, Rodoreda aborda una Barcelona que de vegades li queda lluny: va explicar que no recordava bé com era la plaça del Diamant quan va escriure el llibre a la localitat suïssa. Les seves visites puntuals l’ajuden a recrear la ciutat de la postguerra en la qual no ha viscut.

Notícies relacionades

Multimèdia | La plaça del Diamant, quan elles diuen prou

Carme Portaceli: «La Natàlia de ‘La plaça del Diamant podria ser qualsevol de nosaltres»

Situa les seves novel·les en diferents zones. A La plaça del Diamant, Rodoreda descriu una Gràcia que va freqüentar de nena, però que no és exactament el seu món. L’Eixample també hi apareix. A ‘El carrer de les Camèlies’, l’autora puja uns centenars de metres: la protagonista, la Cecília Ce, és una nena abandonada acollida al carrer que dona nom al llibre, a prop de la frontera de Gràcia amb el Guinardó.

Després la Cecília exerceix com a prostituta i recorre mitja ciutat: les barraques del Somorrostro, el Carmel, l’Eixample, la Bonanova. A ‘Mirall trencat’, Rodoreda utilitza la Torre Farriols, que era davant del Casal Gurguí, per a un dels cognoms d’una família, i Sant Gervasi també és l’escenari de base a ‘Aloma’, l’argument del qual portarà els seus personatges al centre de la ciutat.