Morir al carrer a Barcelona: un de cada tres sensesostre mor al ras

Tots tres van morir a edats en les quals ningú hauria de morir, fins i tot menys pel disbarat que no hi hagi on potegir-se de les inclemències als que han de malviure al carrer, més de 1.000 persones cada nit a Barcelona. Cap dels tres (Francesc, José María i José) va arribar als 70 anys. Dos d’ells (Fracesc i José María), ni tan sols van complir els 60. A José María, el ‘Tete’, li van faltar a penes uns dies per agafar les sis dècades de vida, ja per fi protegit en un pis d’acollida a la Zona Franca, però amb la salut malmesa després de llarg temps sense recer. És una implacable condemna que escurça l’existència: les 494 persones sense llar que han mort a Barcelona des del 2016 rondaven els 57 anys, una mitjana que enfonsa en 27 anys menys l’esperança de vida per als sensesostre respecte a la resta de la ciutat, recorda la Fundació Arrels, referent en l’auxili a persones desemparades. 

L’últim any, la mort ha arribat a 65 persones a la capital sense haver aconseguit un domicili propi per fugir de la indigència en els últims 12 mesos. Del total, 29 continuaven mancats d’un lloc estable en què allotjar-se i un terç va morir a la intempèrie. Del gairebé mig miler de víctimes que Arrels ha recomptat en vuit anys, 136 persones dormien al ras. D’aquests, el 64% va perdre la vida al carrer.

El Francesc, el José María i el José han mort en els últims 12 mesos. Els seus companys del carrer i del taller d’Arrels a Ciutat Vella els han retut homenatge aquest dilluns, de la mateixa manera que a uns altres 450 sensesostre morts a la ciutat que s’ha evocat en els últims dies, amb unes plaques penjades per tota la ciutat, amb els noms i edats dels difunts impresos, sota un lema inapel·lable: «Viure al carrer mata».

Jaume Mengual es va salvar de ser un nom més en la llista funesta. Va resistir a tres dècades sense on allotjar-se, emmotllant-se a la misèria per arribar amb vida a trenc d’alba. «¿Si han mort molts dels meus amics al carrer? Suposo que sí. El carrer és molt dur. Si desesperes, la nit es fa molt dolenta, més per a una persona que dorm sola, perquè no pots dormir: has d’estar amb un ull tancat i un altre d’obert», testifica el Jaume, qui va estrènyer relació amb els homenatjats.  

Dret al record

«Recordo molt el Francesc, molt treballador, sempre disposat per al que fes falta al taller. Però sobretot recordo el ‘Tete’», confessa Mengual. Tots dos van suportar junts les desaventures de la pobresa extrema, molts anys compartint penúries a la plaça de Castella. «Va ser un germà per a mi: passàvem junts gairebé 24 hores, ens ajudàvem l’un a l’altre... Érem inseparables. Hi va haver un temps que ens vam perdre de vista i ens vam retrobar a Arrels. El trobo molt a faltar», admet el Jaume, que resideix en un dels Aprop, els pisos d’acollida temporal de l’Ajuntament.

Els rètols amb què Arrels rememora els morts que va auxiliar miren de pal·liar l’últim que es furta a qui les privacions i la soledat han marcat a foc: el dret a ser recordats. «Les persones que ja no hi són no ho podran veure, però és molt important que els que sí que hi són sàpiguen que algú els recordarà quan ja no hi siguin. Tots volem que algú ens trobi a faltar una mica», manifesta Ferran Busquets, director de la fundació. 

Com fa any rere any, Arrels reivindica la memòria de cadascun dels morts sense abric a l’urbs aquest dimecres, davant la Catedral. «No pot ser que Barcelona tingui gent dormint al carrer i no passi res. Les administracions han de veure que és una barbaritat. Falten vivendes, la llei d’estrangeria impedeix que gent que podria desenvolupar la seva vida pugui sortir del carrer, farà aviat 10 anys que demanem que hi hagi petits espais al llarg de la ciutat, que es necessiten amb urgència per facilitar un accés ràpid a aquestes persones, perquè la majoria no s’adapten als grans albergs. Mentre no hi hagi vivendes i recursos, poca cosa es farà», augura.

Lliçó per a joves

Adolescents d’una dotzena d’instituts de la ciutat han ajudat a penjar les plaques amb els noms de les víctimes. Arrels mira de conscienciar-los. «Al gruix de l’alumnat li obre els ulls», aprecia el Gerard, professor de l’escola Guinardó. Estudiants del centre van recórrer el Poble-sec dies enrere, enganxant els rètols allà on els sensesostre van conviure i van dormir. «El que més els toca és saber que moren tan joves –apunta el mestre–. També se’n fan creus que la nit sigui tan insegura per a qui viu al carrer, més a ells que estan en una edat que volen sortir de festa».

Notícies relacionades

El 70% de les persones sense sostre de Barcelona es van quedar al carrer aquí, segons Arrels

Espècies invasores a l’Eixample

La Carla és una alumna de quart d’ESO, que ha col·laborant col·locant els cartells de record. «Em sorprèn que hi hagi tantes persones sense sostre a Barcelona –reconeix–. Molts treballaven, tenien una vida absolutament normal, i es van trobar al carrer d’un dia per l’altre. S’hauria de donar més visibilitat a tota la gent que mor al carrer sense que se sàpiga».

«No es pot oblidar els companys. Han sigut com nosaltres. Ara, cada dia que vinc al taller, noto que ens falta alguna cosa», sent el Jaume. Diu que, quan se les va veure en la intempèrie, evitava pensar que podia morir sol i desguarnit: «El pitjor és el fred, la calor, els caps de setmana, quan no et deixen viure... El primer és saber on deixar la maleta, on dutxar-se, no portar més que la manta, el sac de dormir, la documentació... Al carrer, s’aprèn de tot. I el principal és la supervivència. Només penses a sobreviure, en res més. I la mort... ja vindrà quan hagi de venir».