«Era el judici del meu divorci i no m’assabentava de res; em vaig sentir menystinguda»

«Em passava a tot arreu: al súper, a l’òptica... en alguna botiga és que ja ni m’atenien quan els demanava que es traguessin la mascareta, o en d’altres formava grans cues perquè em costava molt entendre el que em deien», explica. Ella els demanava que es traguessin la mascareta per parlar amb ella. «Si llegia els llavis, en un moment ho entenia tot», prossegueix. Però a molts dels llocs s’hi van negar.

El més greu li va passar en el judici pel divorci amb el seu exmarit. «Vam arribar fins al judici per decidir què fèiem amb la casa, on jo estava vivint: vull dir que la decisió que es prenia allà era important per a mi, perquè havia de buscar-me un lloc per viure si la perdia», diu la dona. El problema és que la seva advocada es negava a retirar-se la mascareta, i encara menys a demanar al tribunal que també ho fes o ho permetés. Ella va proposar que vingués una amiga seva i es posés al seu costat perquè pogués anar apuntant el que es deia a la sala. Però la seva advocada tampoc ho va tenir en compte.

La primera vista oral va ser el juny del 2021. «Jo era allà i no m’assabentava de res del que s’estava parlant, era frustrant...», explica Aguado. Sí que recorda que la vista es va paralitzar en el moment en el qual el seu exmarit va dir que obria una negociació. «Ho va fer per guanyar temps, mai van voler negociar», continua la dona. Al novembre les parts havien d’arribar a un acord, però només es va fer una trobada en seu judicial.

«Recordo que els advocats es van tancar durant més d’una hora i quan la meva advocada va sortir continuava amb la mascareta i estava molt alterada», explica. La dona va mirar d’entendre el que li estava dient, però sense poder llegir-li els llavis li va ser impossible. «Al final el meu fill em va dir que acceptés el tracte», diu ella, que encara es recorda desorientada aquell dia. «Em sentia menystinguda, discriminada... jo estava en desigualtat de condicions per prendre aquesta decisió», continua explicant.

Mesos després, es va adonar en què consistia l’acord. «Em van dir que havia de posar la casa on jo estava vivint en venda, però si això era impossible, si calia pagar reparacions...», assegura. Va ser llavors quan Aguado va decidir canviar-se d’advocada i dirigir-se a la fundació ACAPPS, que representa famílies i persones sordes, per demanar-los ajuda i assessorar-se. L’ens, a més, col·labora amb l’Oficina per a la No-Discriminació de Barcelona. «Al final, com que es va canviar d’advocat i tot va anar bé, no vam anar a més, li vam mostrar que hi ha diverses lleis que garanteixen que la justícia li ha d’oferir mitjans perquè ella pugui entendre’ls», diu el coordinador David Prujà.

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

No obstant, per a ell el cas d’Aguado no és nou. «No ens arriben ni una desena de casos a l’any, perquè moltes persones afectades no senten que això és discriminatori. Els afectats senten que s’han d’adaptar a la resta, que són ells el problema», lamenta Prujà. Assenyala, a més, que alguns jutges no tenen present la legislació que protegeix els col·lectius desfavorits, ja que això no consta en la llei d’enjudiciament criminal o civil.

A la fi, per a Aguado el tema es va solucionar. «La nova advocada va ser molt agradable, es va treure la mascareta en tot moment i en la nova vista que es va celebrar ho vaig poder entendre tot». No va ser l’única que es va destapar la boca perquè Aguado pogués llegir els llavis i comprendre-ho tot millor. «Quan vaig veure el jutge que arribava i se la treia també... per a mi va ser tot un agraïment. I, a més, em va dir que, si necessitava que algú repetís alguna cosa... el que necessités, que estava a la meva disposició. Aquest gest no l’oblidaré mai», agraeix.