La mobilitat a Barcelona després de la pandèmia: més gent caminant i en bici que mai

¿Però què n’ha quedat de la pandèmia? És probable que d’aquí uns anys, o unes dècades, molta gent que no va viure els temps de la covid pregunti als veterans del lloc sobre el llegat que va deixar aquesta etapa convulsa de la història contemporània. Més enllà de nous hàbits sanitaris –com aprendre per fi a rentar-nos bé les mans– la lectura i interpretació de les saberudes dades de mobilitat sens dubte ajudaran a traçar el perfil de la societat que va sobreviure al virus. La regió de Barcelona, per exemple, va tenir un 2022 de renaixement, segons l’enquesta de mobilitat en dia feiner, sobretot pel que fa a la mobilitat activa: caminem més que el 2019 i també som més ciclistes i molt més patinadors. La part negativa és que això passa a expenses del transport públic, que recupera oxigen respecte al 2021 però encara està a certa distància dels registres previs al març del 2020. La part positiva, que el cotxe també perd terreny. En el global, l’any passat gairebé va igualar el nombre de desplaçaments del 2019, símptoma inequívoc de tornada a la normalitat. O a una nova normalitat.

En termes generals, i sempre comparant el 2022 amb el 2019, la cosa queda de la següent manera: la mobilitat activa (a peu, en bici o patinet) ha crescut un 8,9%, el transport públic cau un 12,5% (és just admetre que en aquest 2023 va embalada) i el vehicle privat es deixa pel camí un 8% dels moviments. El global de desplaçaments és molt similar al d’abans de la covid, amb 19 milions de moviments diaris. L’estudi, realitzat per l’Institut Metròpoli i encarregat per l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM), ja no té (tant) la provisionalitat i l’excepcionalitat dels informes del 2020 i el 2021.

Abans de seguir amb la covid i els seus efectes, una qüestió de gènere que no és menor. Segons l’enquesta, les dones golegen els homes quant a sostenibilitat i salut. Caminen més (52,4% dels seus desplaçaments totals davant el 44%), utilitzen més el bus i el metro (18,12% davant un 11,9%) i recorren molt menys al vehicle privat (28,1% davant el 40,6%). En canvi, la quota modal ciclista d’ells gairebé triplica la d’elles. Sigui com sigui, quant a mobilitat sostenible, la golejada femenina és indiscutible. Explica Núria Pérez, responsable de l’àrea de Mobilitat de l’Institut Metròpoli, que a les llars on hi ha un sol automòbil es noten molt els rols», és a dir, que si no hi ha un cotxe per a cada un, són els mascles els que es queden el volant.

Els que són lluny

Hi ha un altre criteri que no té relació directa amb la pandèmia: com més lluny s’és de Barcelona, més es decanta el ciutadà pel cotxe. Una conseqüència lògica de la més que advertida i evidenciada falta d’alternatives eficients de transport públic per entrar i sortir de la gran ciutat, ja sigui per feina, oci o estudis (diàriament entren prop de 530.000 vehicles a la capital catalana). De les cinc corones metropolitanes (les que formen el sistema integrat de mobilitat metropolitana de Barcelona), Osona és la comarca que menys camina (39,8%) i la que més utilitza el vehicle privat (57,3%), per només un 2,8% que aposta pel transport públic, percentatge, aquest últim, només superat per la part baixa pel Berguedà (2%).

I un parell de dades més que tampoc tenen a veure directament amb la covid però de les quals també es poden treure bolquets de conclusions. Primer, el 61% dels desplaçaments són de menys de dos quilòmetres de distància, per poc més d’un 20% que superen els cinc quilòmetres. I segon, gairebé el 30% dels joves (entre 16 i 29 anys) es mouen en transport públic, un percentatge que baixa fins al 13,1% a la franja 30-64. ¿Què passa en aquell moment de la vida perquè l’ésser humà passi tant del bus i el metro al cotxe i la moto?

Lloc de treball

El que sí que està vinculat amb el virus és sens dubte el teletreball, un fenomen anecdòtic abans de març del 2020 i que amb el pas del temps es va consolidant, amb una lenta però constant caiguda. Abans de la pandèmia, el percentatge de persones empleades que desenvolupaven la seva tasca professional des de casa era del 2%. Va ascendir al 15% el 2020, va baixar al 14% el 2021 i l’any passat ja va decréixer fins al 9%. Cal veure si ja ha tocat sostre per la part baixa o si les empreses continuaran tendint a tornar a imposar la presencialitat. Seria una decisió amb conseqüències clares: més gent treballant a l’oficina, més desplaçaments, més contaminació si l’aposta no és sostenible. Cal veure si la tornada a l’arena serà a peu, amb cotxe, en bici, en patinet o amb metro.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Pérez trenca una llança en favor del teletreball. «Hi ha qui el relaciona amb l’abandonament de la gran ciutat per anar a llocs més tranquils, que a la llarga pot fer incrementar els desplaçaments amb cotxe. Però la realitat és que el teletreball va a favor de la ciutat dels 15 minuts. Per això els desplaçaments de proximitat han crescut, perquè la gent que treballa a casa surt a passejar pel seu barri, una cosa que no sol fer després de passar el dia treballant en una oficina que queda lluny de casa seva».

Tot això deriva que la mobilitat ocupacional, vinculada als estudis i a la feina, encara se situa un 10% per sota dels registres de 2019, però un 16% per sobre dels valors del 2021. La mobilitat personal (compres, metge, visites, oci...) ja supera els números anteriors a la covid, amb alguns números que val la pena concretar. Les compres no quotidianes s’han disparat un 32,9% i les sortides sense destí fix per passejar han augmentat un 17,3%, en canvi, les visites a un amic o a un familiar han descendit un 12,8%. La pandèmia ens va fer més ermitans, però no menys consumistes.