Els últims carrers sense asfaltar de Barcelona atrapen els seus veïns: «Ningú ens fa cas»

Calça un mig botí com els d’anar d’excursió i carrega una sola bossa de comprar: un detergent, galetes i algun tomàquet. Joan Collado és un dels veïns que des de fa dècades han de sortir cada dia a buscar la compra per fascicles, perquè no pot carregar més d’una bossa per viatge. Viu al passatge Ceuta, en ple Turó del Carmel (Horta-Guinardó), un carrer amb un gran desnivell que només salven unes desgavellades i irregulars escales: «Necessito les mans per agafar-me a la barana, per això la meva dona i jo sortim a comprar a poc a poc». Montse Bosch, una altra veïna del carrer, té una altra tàctica per resoldre aquest problema quotidià: vesteix pantalons de xandall, sabatilles esportives i una motxilla amb la qual pot carregar pes sense por de caure. Sens dubte la més perjudicada és la Mari Carmen, que fa 17 anys que està atrapada a la seva pròpia casa, com explica EL PERIÓDICO en aquest impactant reportatge.

El passatge Ceuta és un dels pocs carrers que queden sense arreglar a Barcelona, amb pals de cablatge en pèssimes condicions i un centenar d’esglaons que connecten la desena de cases de la via amb els carrers limítrofs. Els esglaons van ser construïts pels mateixos veïns fa anys, estan mal acabats i són de mides diferents, envoltades de baranes en mal estat i pals de cablatge torçats com torres de Pisa. «No podem anar amb talons, necessitem esportives», explica Montse Bosch, la veïna que lidera les protestes que ha fet arribar a les administracions la urgència d’aquesta millora. Ella mateixa va fixar les rajoles davant de la casa dels seus avis, al sortir de les escales, per por que caiguessin: «Sentia molta inseguretat, hi ha altres veïns que han caigut».

L’últim incident va ser greu i va deixar Carmen Romero, de l’edifici de davant, sense poder caminar durant un temps. Una limitació que la família ja coneixia molt bé. Fa 17 anys que la mare de la Carmen, la Mari Carmen, està tancada a casa ja que els seus problemes de mobilitat li impedeixen sortir de la seva vivenda: «Ara és ella qui ho pateix, però d’aquí a uns anys seré jo, i jo no tinc fills», lamenta Romero.

Viure al passatge Ceuta s’ha convertit per a la gent gran en una situació de dependència col·lectiva. Aquells que viuen a prop del carrer Ceuta, on comencen a pujar les escales, ho tenen una mica més fàcil. Però per als que viuen a la part superior, a prop del carrer de les Coves d’en Cimany, és realment una odissea: aquesta via no està pavimentada i té sots i alts i baixos amb un desnivell inabastable per a aquells menys atlètics. «Per aquí no pot arribar un camió de bombers, ni tampoc una ambulància», esgrimeix Fernando Urzola, un altre dels barcelonins que viuen en aquest passatge oblidat.

A l’espera d’una actuació sense calendari

«Ningú ens fa cas», es resigna Bosch. Mari Carmen González, la propietària de la casa limítrofa, coincideix: «Ens han promès la lluna, però mai ha arribat res». Tots els veïns de la zona amb qui ha parlat EL PERIÓDICO recorden promeses de polítics de totes les sigles i d’administracions diferents. Sota l’alcaldia de Joan Clos fins a la d’Ada Colau, però també de Xavier Trias i Jordi Hereu. Fonts de l’Ajuntament confirmen que la setmana passada es van reunir amb alguns afectats, i que de moment «està previst realitzar una intervenció d’urgència, abans de començar a preparar un projecte». Per a la intervenció, admet el consistori, encara no hi ha calendari concretat.

«Em conformaria que l’arreglessin en els pròxims dos anys com alguna vegada ens han promès», diu Romero, que desconfia. Explica que només recorda l’ajuntament moure fitxa quan es va obrir la pròxima escola Virolai. En actes de districte del 2015 ja apareixen les reclamacions dels veïns, i fins i tot es constata la necessitat d’unes escales mecàniques com una de les reivindicacions a treballar en els pròxims cursos. L’any passat es va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics realitzar «actuacions integrals de millora» de les escales i del sistema de canonades. No hi ha desaigüe, lamenta Urzola: «Quan plou l’aigua cau pels esglaons i això és una pista de patinatge». 

Caigudes i fractures, no només incomoditat

Notícies relacionades

El turisme per motius professionals es reactivarà a Barcelona al setembre: 22 congressos amb 78.000 participants

Collboni ressuscita el Districte 11 de Maragall per cooperar amb Palestina

Tots ells acumulen caigudes, cops i fractures; però o no volen o no poden anar-se’n. Són cases construïdes en molts casos per la mateixa família, amb els records familiars i històries de superació personal: «Hem anat realitzant el manteniment com hem pogut, però necessitem que vinguin paletes que sàpiguen fer-ho bé, no veïns», sentencia Montse Bosch. La resta coincideix, i hi ha entre ells una frase repetida: «Nosaltres paguem impostos com qualsevol altre barceloní».

Els únics que semblen còmodes al passatge Ceuta són els gats que l’habiten. La Claudia i la Cireta salten d’un mur a l’altre, esglaó amunt i avall, com si amb ells no anés la cosa. Mentre els cotxes s’encallen intentant esquivar els sots al carrer de les Coves d’en Cimany, mentre el Joan intenta carregar amb la compra bossa a bossa i viatge a viatge, i mentre la Carmen cuida la seva mare, que depèn d’ella fins i tot per comprar el pa que esmorza. L’última vegada que va sortir es va trencar el canell i les cervicals. Però a la Claudia i la Cireta els és igual, perquè a diferència dels humans els gats tenen set vides.