Les amargors de compartir pis per força: «Ens portàvem gairebé 40 anys i un tot el dia fumava porros»

És un dels nous perfils d’inquilí de vivenda compartida. «Moltes agències no et lloguen un pis si el teu sou no és gaire superior al lloguer», es queixa. Però ni tan sols arrendar una habitació, de 12 metres quadrats, ha sigut fàcil. Va visitar moltes llars: «Els més assequibles estaven plens de joves de vint anys, i jo buscava una cosa tranquil·la. O els pisos tenien poca llum, o es veien molt tronats, i no em venia de gust un grup mixt de desconeguts». Així que ara viu amb dues dones més, de 32 i de 39, amb el pacte de no portar visites a casa ni fer festes i altres normes. Els seus horaris laborals són diferents, cosa que permet «una mica d’intimitat», que és el que més valora, tot i que no recorda haver fet mai tanta vida fora de ‘casa’. «No és una situació ideal, però no volia tornar a la meva ciutat natal», afegeix.

Les llars compartides entre amics poden ser un bàlsam de camaraderia, però el cada vegada més habitual és que la convivència sigui aleatòria i fruit d’un anunci. De sobte toca compartir WC, nevera i televisor amb diversos desconeguts. Per als més joves és una aventura. Però a més edat, més probables són les friccions.

Víctimes de la hipoteca o separats

Amb 36 anys i després de malvendre la seva primera vivenda al no poder assumir-ne la hipoteca a causa d’estar en erto durant molts mesos de pandèmia, Roger L. es va veure forçat a viure en una habitació el 2022. «Mai ho havia fet i el més xocant era creuar-me al matí amb els altres dos, que acabava de conèixer, en pijama o calçotets. Em semblava violentíssim», explica. Va durar tres mesos, fins que una vegada va notar que algú havia tocat les seves coses. «Un portava anys a la casa, però l’altra habitació era més de passada, no em sentia segur ni a gust». Va preferir tornar a la llar materna fins a recuperar la seva economia.

Pitjor ho ha tingut l’Eduardo, de 55 anys i professor de guitarra, que després d’un divorci va descobrir fa poc que era «impossible» tornar a viure sol a Barcelona amb el seu sou. «No hi ha res de 700 euros, ni de 30 metres, és desesperant i no puc anar-me’n fora perquè tinc totes les classes aquí». També va trucar a molts anuncis i va perdre diverses habitacions. «Tenien tants candidats que em deien que ja em trucarien quan acabessin d’escollir». Ell prioritzava la ubicació, així que quan va aconseguir llogar una habitació per 600 euros al centre de Sants sabia que l’aposta era complicada per la disparitat generacional entre ocupants.

Notícies relacionades

Preocupació a Badalona pel caos de cotxes a l’entorn de Can Ruti

Veïns del Fòrum demanen restriccions a més festivals

Amb el ‘company’ de 18 anys, familiar del propietari, de seguida hi va haver xocs de convivència. «Tot l’estona fumava porros, jo gairebé no podia ni sortir de l’habitació», relata. «El primer cap de setmana el pis es va omplir d’amics i festa, que van deixar l’únic bany de la vivenda fet un desastre. Em feia fàstic fins i tot rentar-m’hi les dents», lamenta. Així que en tan sols uns dies va optar per marxar, malgrat haver pagat el mes i una fiança, que ara lluita per recuperar, i fins i tot haver pintat l’habitació. S’ha refugiat a casa d’un cosí a L’Hospitalet i confessa que no té ànims de tornar a buscar llar compartida. No descarta mudar-se de ciutat.

Quan la convivència és entre amics, resulta molt més assumible. Gerard C., enginyer de 29 anys amb feina estable, comparteix amb dos amics més de la seva quinta, un historiador i un fotògraf, tots dos amb ocupació. «Tinc clar que no vull destinar més del 30% dels meus ingressos a un lloguer», remarca. Així que va optar per una habitació en un sisè sense ascensor a l’Antiga Esquerra de l’Eixample, amb una renda mensual de 1.075 euros a dividir entre tres. Està a gust amb els seus companys i la bona ubicació, així que ironitza amb la seva millora de vida: «He compartit quatre vegades en cinc anys. La primera érem cinc, després quatre... i aquí en som tres. Puc aspirar a compartir només amb una persona, però ni em plantejo poder viure sol a Barcelona».