L’oblidat heroi barceloní condecorat a Israel per salvar jueus dels nazis

«És una vida de pel·lícula», prevé Oriol Falguera, president de la Fundació Reeixida, que s’ha entossudit a arrencar de l’oblit aquest prestigiós antifeixista. «Va contactar amb els serveis secrets francesos i es va ocupar, des de Perpinyà, del pas de la frontera cap a la Catalunya franquista d’una xarxa d’evasió. Va començar salvant jueus que escapaven de Hitler, però després també aviadors aliats que havien saltat en paracaigudes a França i molts més... És una gran història, però desconeguda», constata.

Una simple recerca a internet serveix per comprovar que Valls de Gomis és ignorat a Barcelona, on va néixer: cap carrer, cap plaça, cap escola ni cap altra classe d’edifici públic estan consagrats al seu record. En canvi, no hi ha cap altre fill de la ciutat que hagi atresorat condecoracions de tan alt rang per salvar fugitius del nazisme de ser capturats, reclosos i, probablement, assassinats fa vuit dècades. 

Entre els reconeixements, brilla el que l’acredita com a Just entre les Nacions, la màxima distinció israeliana als qui van salvar jueus de l’extermini sense professar la seva fe ni haver-se lucrat a canvi. El mateix títol es va dispensar a l’industrial Oskar Schindler per protegir uns 1.200 jueus de ser liquidats a Auschwitz, un model de valor immortalitzat per la premiada pel·lícula de Steven Spielberg.    

«És l’únic català amb aquest reconeixement. És importantíssim», recalca Falguera. L’entitat que encapçala fa anys que invoca la memòria de militants independentistes que, poc després d’exiliar-se arran de la Guerra Civil, van organitzar l’oposició interna al franquisme i, al seu torn, es van involucrar en la Resistència francesa i van col·laborar amb l’espionatge nord-americà, britànic o polonès contra el totalitarisme hitlerià. Va ser el cas dels afiliats al Front Nacional de Catalunya, al qual es va enrolar Valls de Gomis, a qui Reeixida va retre homenatge divendres passat a Reus. 

L’homenatge va coincidir amb el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust i va ser un acte de desgreuge a una figura subestimada. «Mereix ser recordat de la mateixa manera que Francesc Boix i els seus negatius [de fotografia] van servir al judici de Nüremberg contra els dirigents nazis i ‘Garbp’ va contribuir al desembarcament de Normandia», equipés Falguera 

Xarxa d’evasió

No se sap del cert quants perseguits va ajudar a fugir de l’assetjament dels ocupants alemanys a França per franquejar-los una escapatòria a través del Pirineu. Potser van ser milers a través de la xarxa d’evasió Alibi-Maurice, ramificada amb agents al llarg de la França presa pels alemanys. El paper que Valls de Gomis va assumir va ser decisiu perquè els proscrits s’encaminessin cap a un lloc segur o tornessin a la rereguarda per després tornar a combatre.

«Era qui organitzava l’últim pas de la travessia per França, l’encreuament de la frontera i l’arribada fins a Barcelona», exposa l’historiador Josep Calvet, que investiga la contribució de l’exiliat en l’organització clandestina escrutant en arxius de França i Israel. «Va declarar haver ajudat centenars de persones. Van ser jueus, però també resistents francesos, pilots d’aviació dels països aliats, polítics belgues que volien unir-se al govern en l’exili...», detalla. La seva gosadia, costa de posar en risc la vida. «En cas d’haver sigut detingut per la Gestapo, segur que hauria acabat deportat o mort», precisa Calvet.

L’estructura d’Alibi-Maurice va comptar amb col·laboradors a la Catalunya de la postguerra que es prestaven a guarir els qui creuaven el Pirineu a través de la Garrotxa, la Cerdanya o l’Empordà, auxiliats per Valls de Gomis. En alguna ocasió, ell mateix va fer de passador i va guiar els fugitius per la muntanya.

«Els posava en contacte amb els qui els allotjarien de camí a Barcelona –prossegueix Falguera–. Dins de Catalunya els feien la documentació falsa, tot i que també l’aconseguien de guàrdies de la França de Vichy que feien doble joc, com a ‘Casablanca’». «Ja a Barcelona, es posaven en contacte amb el consolat britànic o el polonès. Era la via perquè els jueus trobessin refugi, perquè els resistents anessin al nord de l’Àfrica a combatre i perquè els pilots de guerra tornessin a Anglaterra a través de Gibraltar per tornar a volar».

Una família jueva 

En tot cas, l’organització Yad Vashem –responsable del Museu de la Història de l’Holocaust de Jerusalem– va resoldre que Valls de Gomis mereixia ser considerat Just entre les Nacions al quedar acreditat que va refugiar d’amagat i va encobrir almenys quatre membres d’una família jueva parisenca, els Kirszbaum. Es va arribar a casar amb una filla del clan, Frajda, amb qui va fugir per esquivar la Gestapo.

Valls de Gomis mai va tornar de l’exili. L’aportació desinteressada d’ell i dels seus companys del Front Nacional de Catalunya a la derrota de l’Eix no va aconseguir la recompensa que desitjaven. «Van voler ampliar el plet català al plet mundial. Esperaven que, de la mateixa manera que es va alliberar altres països, passaria el mateix a Catalunya enderrocant Franco, però no ho van aconseguir», recorda l’historiador Fermí Rubiralta.

Notícies relacionades

Els colors reals del drac del parc Güell

El més professional dels aficionats

Tot i així, les condecoracions no li van faltar a fora poc després de la contesa. «França li va atorgar la Creu de Guerra francesa i la medalla de la Resistència i els Estats Units, la Medal of Freedom», detalla Calvet. Crida l’atenció que Valls de Gomis figura a la llista de Justos entre les Nacions com a francès, al marge dels 10 espanyols que van rebre el mateix títol. La majoria d’ells van ser diplomàtics.

«És l’únic distingit per les seves accions al Pirineu, per això va ser tan important. Però hi ha més espanyols que hi van participar. L’anarquista Francisco Ponzán va salvar centenars de persones i no ha sigut reconegut», assenyala Calvet. «Els catalans que no van poder tornar i que es van vincular a la Resistència van rebre tots els títols, però els qui van fer de passadors a través de la frontera i eren a Catalunya van haver de callar. Ni tan sols semblava que existissin després que morís Franco. Mai s’ha sabut reparar», lamenta Falguera.