El risc d’acabar en l’oposició complica les llistes electorals a Barcelona

Va ser, explicava el regidor, una experiència summament decebedora, però no deixa de ser una reacció previsible en vista del que és viure en l’oposició municipal: el buit, la irrellevància. Escassa atenció mediàtica i poca capacitat de ferir el govern, més enllà d’insistir en la crítica, que poc té a fer davant la maquinària que suposa l’ajuntament barceloní.

El no-res, l’ensopiment

És una situació que té els seus efectes: costa fitxar alguns possibles candidats que temen trobar-se sense gaire a fer durant quatre anys, o que no vulguin ser vistos com a prejubilats que busquen el seu últim salari. D’altres, molts, asseguren en campanya electoral que es quedaran tot el mandat, però no el resisteixen.

S’agraeix la sinceritat de Xavier Trias, que malgrat passar els quatre anys del primer mandat d’Ada Colau sense deixar el seu seient a la sala de plens –seients incòmodes, asseguren els regidors–, o precisament per això, ha anunciat que aquesta vegada, si es presenta, només es quedarà si guanya i és alcalde.

En el consistori, alguns grups poden ser decisius com a socis externs, i condicionen polítiques, les ordenances, els pressupostos. Però tampoc és que t’ompli la vida si ets un dels seus integrants i en el teu plantejament inicial havies de ser un regidor amb gestió de govern.

Tres abandonaments i mig

En l’actual mandat, l’efecte letal de la somnolència opositora ha tingut algunes conseqüències significatives tot i que no sorprenents: dels set presidents de grups municipals, tres han llançat ja la tovallola i han abandonat el consistori, i un quart ha anunciat que no completarà el mandat de quatre anys. És a dir, que la majoria dels caps de files hauran marxat abans d’hora, cada un amb els seus matisos, però amb l’arrel comuna del malviure opositor.

En percentatge, aquests quatre suposen el 57% dels líders. De fet després de les eleccions sis eren els caps de grups municipals, per ordre de millor resultat a pitjor entre els quals van aconseguir representació: Ernest Maragall (ERC), Ada Colau (Barcelona en Comú), Jaume Collboni (PSC), Manuel Valls (Barcelona pel Canvi) i Josep Bou (PP).

El grup de Valls es va dividir de seguida en dos: Ciutadans va formar el seu grup amb quatre regidors i amb Luz Guilarte com a presidenta. El primer a anar-se’n va anar Valls. No, no va ser una gran sorpresa. De fet el que va cridar l’atenció és que aguantés fins al setembre del 2021. Dos anys en els quals va viure a Barcelona tot i que va seguir algun ple municipal per internet des de París. Aquí va recuperar les seves arrels, va conèixer gent i, el setembre del 2019, en els seus primers mesos com a regidor, es va casar. Des que va tornar a França, no han sigut gaires els èxits. Elsa Artadi va renunciar com a líder de Junts per Catalunya al consistori més tard que Valls, el maig del 2022, i de forma inesperada. Perquè tot i que al principi de mandat també eren molts els que auguraven que duraria poc al seu lloc, que només havia travessat la plaça de Sant Jaume per no ser consellera a les ordres de Pere Aragonès, ella va insistir que no era així.

Costava creure-ho

Va apostar tot el seu discurs a defensar una alternativa a Colau que no semblava tenir gaire futur. Tan sols set mesos abans de deixar l’ajuntament i la política, Artadi va afirmar a aquest diari: «Costa creure que hagi de repetir que seré candidata».

Luz Guilarte va renunciar fa una setmana a l’acta de regidor. No va poder renunciar a la presidència del grup de Ciutadans perquè els altres dos regidors que el formaven, Paco Sierra i Noemí Martín, la van destituir com a tal. Guilarte va decidir renunciar a tot combat, malgrat tenir el partit del seu costat, i, com Artadi, va deixar l’ajuntament i la política. Però no exactament com Artadi: Guilarte va trobar un punt de suport per anar-se’n que potser agraeix amb el temps, si els resultats de Ciutadans a les municipals del maig són els que tots esperen.

L’últim a anar-se’n abans de temps serà, segons va anunciar ell mateix, Josep Bou. Fa anys que el president del grup del PP està allunyat del partit i a l’estiu passat va anunciar que si es tornava a presentar no ho faria amb els populars, que sens dubte coincideixen amb ell en aquest diagnòstic. Bou no ha especificat el dia, però se n’anirà abans que el mandat acabi, al maig.

La llista d’ERC

Tot indica que els tres presidents de grup restants no se n’aniran. Són els que tenen opcions d’ocupar l’alcaldia del 2023 al 2027. La mateixa Colau, Maragall i Collboni. El republicà afrontarà les municipals amb 80 anys. I una de les tasques a què haurà de dedicar-se, com la resta d’alcaldables, és la confecció de la llista.

Per al 2019 en va plantejar una que clarament estava estructurada per dirigir la ciutat. Una llista amb persones no estrictament lligades amb ERC, com Miquel Puig, que venia de l’òrbita pujolista, coneixedor de l’economia, dels efectes del turisme. Un regidor de govern que es va quedar sense govern. Se l’ha vist més que avorrit en aquest mandat.

Notícies relacionades

¿Quins candidats aguantaran tot el mandat a Barcelona?

Barcelona ja té aprovat el pressupost del 2024

Sempre entre els republicans, Elisenda Alamany, que provenia dels comuns, també ha vist com aquests quatre anys eren diferents del que esperava. Gemma Sendra, especialista en temes de cultura, és una gestora d’experiència a alt nivell: estava cridada a ser una responsable de Cultura claríssima, fins que ERC es va quedar sense governar.

O el dia o la nit

Ara que les llistes s’estan confeccionant, afirma una persona d’un dels partits que tenen opcions de governar: «No és fàcil fer-ho». No és fàcil, relata, perquè com pots assegurar-li a una persona que accepti posar-se en l’aventura municipal quina vida li espera en el nou mandat. És difícil, a hores d’ara, garantir-li que podrà gestionar una cosa important a Barcelona, i que no passarà els dies, les setmanes i els mesos en un paper secundari, prescindible, irrellevant.