¿Quins candidats aguantaran tot el mandat a Barcelona?

Hi ha porres relativament indesitjables, com la que sol obrir-se cada any sobre quins famosos moriran durant els 12 mesos posteriors. I n’hi ha més innòcues, com la de qui guanyarà la lliga, qui serà el nou president del Govern, qui guanyarà Eurovisió.

La porra que proposa aquest diari deixa de banda les morts, previsibles o prematures, i se centra en un cas que és en boca de no pocs electors: a mesura que s’han anat coneixent els noms dels principals caps de llista i candidats a les eleccions municipals a Barcelona s’ha escoltat, adjudicat a diferents persones, el mateix comentari: “Aquest no acaba el mandat a l’ajuntament”.

En la majoria dels casos, el recel es basa en la convicció que només es quedaran al consistori si aconsegueixen governar. Però no sempre és així. Molts dels al·ludits han sigut interrogats sobre si preveuen una sortida abans de temps i tots repliquen que passi el que passi no se n’aniran, cosa que no és dolent tenir present per si de cas. La llista dels que estan sota sospita és àmplia, i arriba a integrants de totes les candidatures.

També en els últims quatre anys hi ha hagut baixes, no sempre les previstes: tots, per exemple, van donar per fet després de la inesperada victòria d’Ada Colau que Xavier Trias deixaria el consistori, que no es passaria quatre anys a l’oposició. No ha sigut així. Se’n va anar Antoni Vives, de seguida. Molt més tard, Joaquim Forn, per ser conseller. Alfred Bosch, per deixar pas a Ernest Maragall. També se’n van anar regidors de la CUP, Josep Garganté i María José Lecha, la popular Ángeles Esteller va donar pas a Alberto Villagrasa i la ‘ciutadana’ Sonia Sierra, a Koldo Blanco . A les files dels comuns, Raimundo Viejo se’n va anar al Congrés i el va reemplaçar Eloi Badia. Al finalitzar el mandat se n’aniran tots els caps de grup menys Colau i Collboni. Se’n van, però han esgotat el període previst.

Ada Colau, Ernest Maragall

¿Per què podria apostar algú que Colau, alcaldessa i candidata a la reelecció, o Maragall, a qui les enquestes donen com a guanyador i per tant probable alcalde, tinguin números per deixar el consistori abans que acabi el mandat?

La resposta és clara. Si l’aritmètica abona un govern de coalició entre ERC i Barcelona en Comú, i l’alcalde és Maragall, és lògic preveure que qui quedi segon no podrà imposar el seu cap de cartell com a alcaldable. A menys que tots dos es repartissin la vara de comandament, dos anys tu, dos anys jo, no resulta fàcil imaginar Colau de primera tinenta d’alcalde després de ser la primera alcaldessa de la història a la ciutat. Una sortida previsible, en cas que deixés la institució, seria que optés a les pròximes eleccions autonòmiques i canviés l’ajuntament pel Parlament. Perquè l’avenç electoral dictat pel president del Govern, Pedro Sánchez, l’obligaria a esperar quatre anys per anar al Congrés, que tantes vegades s’ha vist com la seva presumible segona parada en la política.

El mateix pot afirmar-se de Maragall: ¿com algú que enfronta el que sigui probablement l’últim gran repte de la seva trajectòria, que resulta ser el més gran de la seva vida professional, el de convertir-se en alcalde després que ho fos el seu germà, podria acceptar ser el segon de bord?

El francès errant

Si d’algú s’ha dit que no durarà al consistori si no aconsegueix l’alcaldia és de Manuel Valls. El seu sorprenent canvi vital, de la política francesa a la barcelonina, amb ramificacions en la catalana –el rebuig del procés és el que primer el va portar de visita– i l’espanyola, va suscitar com a reaccions principals la de qualificar-lo de paracaigudista i la de donar per fet que se n’anirà si no triomfa. Ell ho nega. Se li ha preguntat diverses vegades i ha remarcat que no hi ha tornada enrere. Que es queda. El mateix val per al número tres de la seva candidatura, Celestino Corbacho, que torna a la política activa de la mà de Valls després de deixar el PSC. Afirma que acabarà el mandat passi el que passi.

Per citar més candidats potencials, en la llista de Colau figura com a número vuit Jordi Martí, Jordi Martí,fins ara gerent municipal. Al marge que al convertir-se en regidor, si entra, caurà sota el terror econòmic de la limitació salarial de Barcelona en Comú i perdrà desenes de milers d’euros de salari, si aquesta vegada no està en el govern, corre el risc d’avorrir-se molt. Res indica que Martí pugui anar-se’n més enllà del fet que ha demostrat que té una tendència considerable a fer-ho: se’n va anar del PSC, se’n va anar de l’òrbita d’ERC.

Artadi, ¿la breu?

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

La candidatura postconvergent, Junts per Catalunya, està encapçalada per Joaquim Forn, jutjat aquests dies al Tribunal Suprem pel procés, del que es dona per fet que no podrà tornar a l’ajuntament per qüestions legals. Com a segona figura Elsa Artadi, l’encara consellera de Presidència. És una de les que apareix en les primeres posicions del grup de candidats a anar-se’n: amb prou feines ha entrat mai en qüestions relacionades amb la ciutat i en les tertúlies se la veu abandonant el consistori quan es convoquin eleccions autonòmiques. En aquest cas, en un cas clar de justícia poètica, el grup quedaria en mans de Neus Munté. Ella va guanyar les primàries del PDECat per després assistir a com li posaven per davant Forn –una cosa que segur que no li va fer mal–, a la mateixa Artadi i a Ferran Mascarell, que, al final, anirà per sota de Munté en la llista.

Al PSC, Jaume Collboni segueix en la carrera i serà alcaldable després que se’l donés per mort políticament diverses vegades, que s’especulés que els socialistes buscarien una altra cara per enfrontar-se a Colau. Els que consideren que es va mantenir perquè no es va trobar un relleu especulen que se’n vagi a mig mandat –per exemple, a un Govern central del PSOE, si és que es dona la hipòtesi– i cedeixi el timó del grup a Laia Bonet. Després està el cas de Josep Bou, l’alcaldable del PP. Les enquestes diuen que té difícil entrar a l’ajuntament. Però si ho aconsegueix, amb el seu perfil d’empresari panificador, ¿es passarà quatre anys fent la guitza al govern com ho ha fet sempre el seu predecessor, Alberto Fernández Díaz?