Barcelonejant

Una biblioteca entre taüts a Barcelona

Al cementiri de Montjuïc hi ha la segona biblioteca funerària més gran d’Europa. Gairebé 1.900 llibres de mort i silenci d’ultratomba. ‘Cuarto milenio’ ha passat per aquí

Una biblioteca entre taüts a Barcelona

JORDI COTRINA

3
Es llegeix en minuts
Ana Sánchez
Ana Sánchez

Periodista

ver +

Aquí hi ha hagut els de ‘Cuarto milenio’. La veritat és que podria passar pel cau dels Cazafantasmas. Hi ha un Buick del 58 amb aire a ‘ectomòbil’ on cabrien folgadament una desena d’ectoplasmes mucosos. No fa falta posar les mans a tall de visera per xafardejar l’interior del cotxe. Es veu perfectament el taüt a uns metres. Un, dos, tres taüts es compten d’un cop d’ull sense aixecar-se de la taula de la biblioteca.

Això és el cementiri de Montjuïc. Si algú tingués aquí una ensopegada sobtada amb una colla d’esperits i la solucionés a la manera antiga –corrent cap a la llum, a l'estil Carol Anne a ‘Poltergeist’– , arribaria a aquesta biblioteca. Hi ha 12 vitrines il·luminades d’extrem a extrem, just al fons de la col·lecció de carrosses fúnebres. És la biblioteca funerària més gran d’Espanya. La segona més important d’Europa. Té gairebé 1.900 llibres sobre la mort en totes les seves versions possibles: des dels ‘Principis de botànica funerària’ fins a ‘El gran llibre de l’humor negre’.

«Si ho hagués sabut quan estudiava, jo hauria vingut aquí –somriu el bibliotecari–. Estàs sol i tranquil». Silenci d’ultratomba garantit: en un quilòmetre al voltant, hi ha més morts que vius. Adrià Terol es passa hores aquí sol sense que se li posin els cabells de punta. «A mi això no m’importa», diu sense titubejar. I mira que ha vist ‘The walking dead’. És historiador, gestor cultural i la tercera generació de la seva família que treballa entre taüts. De fet, el seu avi –fuster– es va passar 25 anys construint taüts. La seva mare va ser una de les primeres hostesses del tanatori de Sancho d’Àvila.

«Et fa conservar jove treballar aquí»

L’Adrià continua la saga funerària amb una altra feina de mort: a part de gestionar la biblioteca i saber la història de cada carrossa fúnebre del museu, fa les rutes culturals dels cementiris de Montjuïc, Poblenou, Sarrià i Sant Gervasi. Ha dissenyat també itineraris en els de Les Corts i Sant Andreu. Cap dels tres creu que hi hagi vida després de la mort. «No som religiosos», diu. Tampoc tenen res paranormal a ressenyar. «Mira que ‘Cuarto milenio’ ho intenta –apunta–. Van venir fa anys a fer algunes gravacions [al museu de carrosses fúnebres]. Però crec que no van sentir res perquè no hi han tornat», somriu.

La biblioteca funerària la va forjar, títol a títol, l’avi fuster, Manel Hernández. «Es va jubilar el 1986 i va començar amb això», recorda el net. El fuster es va convertir en arqueòleg i egiptòleg especialitzat en rituals funeraris. Diversos llibres i dibuixos de les seves expedicions a Egipte estan amb pany i clau en aquestes vitrines. Fins als 89 anys no va deixar de venir gairebé diàriament a la biblioteca. «Et fa conservar jove treballar aquí», riu l’Adrià.

Cementiris de Barcelona va inaugurar la biblioteca el 2013. Obre al públic dissabtes i diumenges, de 10 a 14 hores, tot i que els llibres també es poden consultar ‘online’. ¿Quins lectors tenen? «Gent que està fent alguna tesi especialitzada en el tema i gent curiosa», respon l’Adrià.

Notícies relacionades

Hi ha tres volums exposats en una taula-vitrina: ‘The Temple of King Sethos I At Abydos’ (1933). «Són únics», explica l’historiador. Molts dels llibres de la biblioteca són d’egiptologia, el tema favorit del Manel. Però es poden trobar fins a tècniques de suïcidi i penes de mort, tractats de màgia, bruixeria i demonologia, humor negre, llibres per explicar el dol als nens, botànica funerària. «Hi ha molta simbologia al món funerari», apunta l’Adrià. «A moltes sepultures es veu la planta del cascall, que es relaciona amb el son etern. I els xiprers apunten al cel i són verds, el color de l’esperança».

La mort, assegura l’Adrià, continua sent un tabú. «Quan truques a escoles a oferir visites pedagògiques i et pregunten: ‘¿Des d’on truques?’ ‘De Cementiris de Barcelona’. La resposta és: ‘¿Què ha passat? No, no... Tenim un museu i activitats per a nens». ¿Així, tan de prop, es perd la por de la mort? «La veus a prop i veus que has d’aprofitar més la vida –respon l’historiador–. Els enterradors sempre ho diuen». El que s’anomena «viure a mort».